La lingüística actualment no considera provada l'existència de substrat basc fora del País Basc, zona pirinenca i meitat sud de França. Tanmateix, hi ha hagut lingüistes que han considerat que aquest substrat s'estén també a tot el terç nord peninsular ibèric. Un d'aquests investigadors va ser el lingüista val·lisoletà Antonio Tovar que, ja en el segle passat, parlava d'un possible substrat basc existent fins a Galícia. Aquesta teoria està basada tant en similituds fonètiques com a lèxiques comunes existents en les llengües parlades actualment a tot el terç nord peninsular i meitat sud de França, i que tenen el seu origen, segons aquesta teoria, en la llengua basca.

En l'aspecte léxico comú es destaca que tant el portuguès (esquerda); gallec (esquerda); asturlleonès (izquierda); castellà (izquierda); català (esquerra); i occità (esquèrra); exceptuant el gascó (gaucha) i l'aragonès (cucha, provinent de la paraula gascona), utilitzen una paraula d'origen basc que substitueix al sinistra (esquerra) propi del llatí.

La paraula esquerra en basc es diu ezkerra (eskérra), que procedeix, al mateix temps, de les paraules esku (mà) i oker (torçuda). Les paraules basques eskuma (eskúma), eskuin (eskúyñ) o eskubi (eskúbi) que significan dreta, també procedeixen d'esku i tenen el seu origen en les paraules esku (mà) i on (bona) .

Un altre exemple semblant al d'ezkerra és el terme arcaic ibaika (del basc ibai "riu") que va donar lloc en espanyol a la paraula vega o en gallec al terme veiga. O bé la paraula basca naba (en espanyol nava) que es troba també molt estesa.

Segons aquesta teoria el substrat basc va existir a tot el terç nord peninsular i meitat sud de França abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus. Alguns lingüistes, historiadors, arqueòlegs i antropòlegs van més allà i consideren que tant la llengua basca com el poble basc descendeixen dels caçadors i recol·lectors magdalenians que van donar lloc a la civilització francocantàbrica (va tenir el seu apogeu des del 15.000 a.C. al 9.500 a.C. i va ser autora de les pintures rupestres d'Altamira [Cantàbria], Santimamiñe [Biscaia], Ekain [Guipúscoa] o Isturitz [Baixa Navarra] ).

Segons els lingüistes que recolzen aquesta teoria, les zones a què més vivament es troben rastres d'aquesta cultura prehistòrica, coincideixen exactament amb l'extensió de les similituds lèxiques i fonètiques respecte a la llengua basca existents a totes les llengües peninsulars i de la meitat sud de França. La cultura francocantàbrica, per tant, no seria més que la cultura protobasca, sent l'actual cultura dels bascos hereva d'aquesta cultura.

Altres dels trets lingüístics bascos o més aïna fonètics que coincideixen, segons aquesta teoria, amb l'extensió de la civilització francocantàbrica, són l'oposició entre /r/ i /rr/ entre dues vocals; la pèrduda de la /n/ intervocàlica basca que es produeix en gallec (bona [llatí] > boa [gallec]; bona [català] ) i en gascó (laguna [llatí] > lagua [gascó]; llacuna [català] ); i l'absència del fonema /v/ fricatiu labiodental sonor al sistema fonològic del gallec (encara que sí al portuguès); asturlleonès; castellà (encara que sí al castellà antic meridional); aragonès; català (encara que sí al valencià); i al gascó.

El fet que a la llengua portuguesa, que és una evolució de la llengua gallega, la /rr/ es pronunciï com a la /r/ francesa, en compte de com a la /rr/ gallega o basca; o que al dialecte valencià del català i al castellà antic meridional la /v/ no es pronunciï com a /b/, segons aquesta teoria, és degut a la carència de substrat basc a Portugal, València i a l'antiga Castella meridional, la qual cosa va impedir a portuguesos, valencians i castellans meridionals pronunciar de la mateixa manera que gallecs, catalans i castellans del nord respectivament.

D'altra banda, l'evolució del so /f/ en /h/ aspirada, típica de la fonètica basca, que no sols es dóna al castellà inicial (fabulare [llatí] > hablar; parlar) o al gascó (facere [llatí] > har [gascó]; fer), sinó també a zones de l'àmbit lingüístic de l'asturlleonès (fabulare [llatí] > jalar [asturlleonès oriental]; en lloc del falar [parlar] propi de l'asturlleonès), denota, segons aquesta teoria, una antiga extensió del protobasc, almenys, fins part d'Astúries i nord-oest de Castella i Lleó.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!