(6) El protobasc o Aitzineuskera (aitsínéuskará): l'eminent investigador de la llengua basca, Mitxelena, va ser el gran precursor del desenvolupament del protobasc, a ell devem el coneixement de gran part d'ell. Situa la seva reconstrucció del protobasc l'any zero, com a màxim, l'any cinc-cents a.C., és a dir, pocs segles abans del basc arcaic o aquità testificat sobre pedra.

Les vocals del protobasc eren les cinc estàndard, a e i o u (les mateixes que en l'actual). Els diftongs eren ai, ei, oi, ui, au, eu (els mateixos que en el basc actual). Les semivocals, que fonèticament solen representar-se amb j i w, no existirien. Les consonants que formaven un cos sistemàtic eren les següents:

 

Fortes	(p) t k tz ts N L R
Febles	b d g z s n l r

 

A més estaria la h, molt freqüent, encara que ha anat desapareixent en els dialectes moderns. La p la posem entre parèntesis perquè a penes existia. Com es veu, no hi ha m (excepte alguna derivada d'una anterior b), ni f. Les consonants que es pronuncien a la part alta del paladar (les que solen escriure's tt, dd, tx, x, ñ, ll) i que en basc actual s'utilitzen en les paraules expressives (diminutives o afectuoses), potser van existir també en protobasc.

Les dues files de consonants fortes i febles del quadre es diferencien que les de dalt es deien amb més força que les de baix i duraven un poc més. Quant a les tres columnes de l'esquerra, les tres consonants de baix, bdg, es pronunciaven generalment sense tancar del tot els llavis i fent vibrar les cordes vocals, a diferència de les de dalt, ptk.

En els segles primers de la nostra era, amb el canvi del protobasc al basc, les consonants fortes N i L van passar a confondre's amb les febles n i l; d'altra banda, les consonants ptk van deixar de diferenciar-se de bdg en la seva major força per fer-ho només en els altres factors apuntats. En protobasc només les consonants febles podien anar a l'inici de la paraula i només les consonants fortes podien finalitzar-la. Així, l'alternança entre fortes i febles únicament era possible enmig de la paraula.

Tampoc pot una paraula basca arcaica començar per d- (ho fan només algunes formes verbals en present, per influència d'un vell adverbi) o per r. I, si difícilment trobarem la m, seria impossible que estigués a l'inici de paraula, excepte en algun préstec celta aïllat. Ni tampoc hi ha paraules que comencen per dues consonants seguides. Els inicis de paraula eren, o bé una vocal o bé, com veiem al quadre, les consonants b, g, z, s, n i l, a més de la h.

Els noms i adjectius eren sobretot bisíl·labs i els verbs eren monosil·làbics. No existia l'article (es creu que es va introduir en el basc en l'Edat Mitjana per influència de les llengües romàniques. L'article basc -a procedeix del demostratiu har- ).

Joseba Andoni Lakarra, desenvolupador del basc anterior al protobasc, el que se sol denominar en filologia basca com preprotobasc, indica que en una època anterior al protobasc, el basc dóna signes d'haver estat una llengua sense o amb poques declinacions i aïllant (7), així com que el verb que actualment va a la part posterior de la frase, en aquest preprotobasc, anara davant de la mateixa.

(7) Llengua aïllant: cada paraula té un únic significat. Per exemple, el català no és una llengua aïllant perquè la paraula "anaven" inclou tres significats: anar, passat i ells. En canvi en llengua vietnamita, que és aïllant, cadascun d'aquells tres significats s'expressa amb una paraula distinta. El català és una llengua fusionen-te o flexiva perquè els tres significats de "anaven" estan fusionats en una sola paraula difícil de segmentar. Aquestes llengües poden ser més sintètiques com el llatí, que domina la declinació, o més analítiques com les llengües romàniques, que dominen les preposicions.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!