Amb el declivi de l'Imperi Romà, en la segona meitat del segle III d.C., va començar un reforçament i mestissatge de les tribus basques, amb una major intercomunicació entre les diverses terres de parla basca i amb una forta autonomia política del conjunt respecte a l'administració imperial. Aquesta autonomia i cohesió de la població basca no faria sinó augmentar amb l'arribada de les tribus germàniques - dels visigots i francs- a partir de l'any 400 i amb la resistència que els van oposar el conjunt dels bascos.

Els visigots van inaugurar la seva entrada a terres basques amb una sèrie de devastadors saquejos que sens dubte van haver de revoltar la població.

Les incursions de resposta des de les zones muntanyoses van aterrir, al mateix temps, als invasors, com posa de manifest, entre altres, l'atac basc de 587 a la plana aquitana, citat per Gregori de Tours en la seva Historia Francorum del segle VI:

"Irrompent els vascons d'entre les muntanyes, van baixar als plans, devastant vinyes i camps, incendiant les cases, emportant-se a molts captius amb els seus bestiars. Contra els quals va actuar sovint el Duc Astrovald, però causant-los poc dany".

Per tant va haver-hi atacs vascons des de les muntanyes que als francs els resultaven difícils de castigar. Recordem que l'exèrcit vascó va arribar a posar setge a Saragossa l'any 653, durant el regnat de Khindasvint, i que tots els reis visigots, l'un darrere de l'altre, van lluitar bravament contra els vascons. De manera que, si el debilitament del poder romà havia permès la potenciació d'una cohesió interna basca, l'arribada dels visigots es va produir ja davant una comunitat basca prou compacta i econòmicament expansiva.

La necessitat d'enfrontar-se al nord contra els francos i al sud contra els visigots va fer que la població basca i els seus exèrcits estigueren en constant moviment durant aquests anys, i els territoris poblats pels bascos en constant comunicació. D'aquesta manera en l'època francovisigòtica (segles V - VI d.C) culminaria el desenvolupament del basc comú per a tots els bascos, i naixeria el basc tal com avui ho coneixem.

Els dialectes parlats pels bascos després de la culminació del desenvolupament del basc comú en el segle VI, i que eren molt semblants entre si en l'època francovisigòtica, van anar gradualment diferenciant-se fins a l'actual situació dialectal basca.

Els dialectes que conserven més formes arcaiques d'aquest basc comú, o de l'anterior protobasc, són el biscaí o dialecte occidental, el soletí i l'extint roncalès, degut, sobretot, a ser els dialectes geogràficament més extrems. El roncalès era el basc més diferent i arcaic (desaparegut en el segle XX), possible resta del basc parlat antigament al Pirineu aragonès. En segon lloc, el biscaí, en haver tingut una menor evolució fonètica, i conservar verbs auxiliars i desinències verbals que en altres dialectes s'han perdut (excepte, alguns d'ells, en el soletí o roncalès), havent-se començat a separar del tronc comú en el segle VIII. Però sens dubte el basc més evolucionat fonèticament és el soletí, per les influències gascones i aragoneses.

Per exemple en basc comú vi es deia ardano (ardáno), en biscaí es diu ardao ( ardáo; arda[n]o ), en guipuscoà i en basc batua o unificat es diu ardo ( árdo; ard[an]o ) i a Iparralde es diu Arno ( árno; ar[da]no ), sent en aquest cas la forma biscaïna la que més s'acosta al basc comú. El fet que en basc comú vi es deia ardano, queda demostrada en la paraula botiga de vi que en tots els dialectes es diu ardandegi ( ardándeguí; ardano [vi] + tegi [casa]; "casa de vi"), on la paraula ardano ha quedat fossilitzada.

L'estudi comparatiu de les diferències entre els dialectes bascos no permet indicar que abans del sorgiment del basc comú existissin llengües de tronc basc diferenciades com en el cas de les llengües llatines (portuguès, espanyol, català, italià...), sinó que cada tribu parlava un dialecte d'un mateix idioma, el basc. La major diferenciació entre els dialectes bascos s'ha donat als últims segles, fruit de la influència de les llengües romàniques d'al voltant en la seva evolució.

El motiu que actualment els dialectes bascos més occidentals conserven l'extensió de l'antiga demarcació tribal preromana, és considerada per la lingüística basca com a fruit de la casualitat i no deguda a un origen tribal.

 

Zones a què s'ha conservat el basc col·loquial. Divisió en dialectes del basc. Les zones en gris, són les zones a què s'ha perdut el basc i es parla espanyol (al sud), i el gascó o el francès (al nord).

 

Els actuals euskalkis o dialectes bascos són els següents:

El Bizkaiera (biskáy-erá;Biscaí), o també anomenat Mendebaldekoa (mendébaldeko-á; occidental), dialecte que més parlants posseeix i que és parlat a Biscaia, des del riu Nervión a l'oest, i a l'est, fins una part de l'oest guipuscoà fronterer amb Biscaia, des de la costa cantàbrica fins a Àlaba i al sud, al nord d'Àlaba.

El Gipuzkera (guipúskerá; Guipuscoà), també anomenat Ertaldekoa (ertáldeko-á; central) o Erdialdekoa (erdí-áldeko-á; central), parlat a Guipúscoa i extrem nord-oest de Navarra.

El Nafarrera (nafárrerá; Navarrès) parlat al nord de Navarra i part nord-oriental de Guipúscoa.

L'Ekialdeko Nafarrera (ekí-áldekó nafárrerá; Navarrès Oriental) parlat al nord-est de Navarra.

El Nafar-Lapurtera (nafár lapúrterá; Navarrès-labortà), parlat a Labort, a la Baixa Navarra i a part de Sola.

El Zuberera (subérerá; Soletí) parlat a Sola i al cantó bearnès (Gascunya) d'Oloron.

Aquests dos últims dialectes, són evolucions medievals del basc comú, per influència del gascó, i en el cas del soletí, per influència també de la llengua aragonesa romànica. En el cas dels dialectes meridionals els idiomes que han incidit en la seva evolució han estat el castellà, i en menor grau, l'aragonès.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!