El tercer factor per a la pèrduda del basc van ser les grans fams dels segles XVIII-XIX, que van obligar a gran part de la població euskaldun (la més pobra de la societat) a emigrar cap a les Amèriques. Exemple d'això és que gran quantitat de cognoms bascos s'han perdut al País Basc i es conserven a Amèrica, atés que famílies senceres van emigrar a les antigues colònies espanyoles, fugint de la fam i en cerca de noves oportunitats.

El quart factor que va debilitar al basc és la posició que tenien les autoritats i erudits espanyols i francesos respecte a la llengua basca. El basc era considerat per tots ells com "rudem et barbaram linguam, cultum abhorrentem" (llengua tosca i bàrbara, incapaç de cultiu). L'euskaldun a aquesta situació de menyspreu a la seva cultura, se sentia inferior, obligat a aprendre espanyol o francès si volia arribar a ser quelcom a la vida.

Sempre es van utilitzar les diverses llengües llatines que rodejaven als euskalduns per escriure (aragonès, gascó, castellà i francès). Es van utilitzar totes menys el basc.

El basc era vehicle de cultura tradicional i rural basca; mentre que el castellà o el francès eren vehicles de cultura occidental, de la cultura de les ciències i de les arts. No és estrany veure que, per exemple, l'insigne Unamuno, que era euskaldun, digués la frase: "El millor que podria aportar el basc a la humanitat és desaparèixer". La burgesia basca sempre es va avergonyir i va rebutjar el basc, considerant-lo una llengua del "populatxo", abraçant el castellà com a llengua culta, el que li va treure més prestigi i va aguditzar, a partir del segle XIX, la pèrduda del basc.

Comparteix aquesta pàgina!