Ressorgir i Auge de l'Euskara

A finals del segle XIX i sobretot a partir de la dècada dels cinquanta del segle passat, van començar a arribar massivament milers de persones de parla castellana des de diferents parts d'Espanya, a la recerca d'un treball a la indústria basca. El que va fer que la situació sociolingüística canviés. El castellà ja no era propi només de gent de llinatge, burgesa, de gent instruïda i culta, sinó també, de gent humil que venia al País Basc a la recerca d'un manteniment. Això va fer que el castellà, gradualment, perdés prestigi en la societat basca i que l'euskara, en altre temps llengua relegada a l'ostracisme, recobrés el seu prestigi social.

 

(1) Euskadi: entitat política integrada pels territoris històrics d'Àlaba, Bizkaia i Gipuzkoa.

(2) País Bascofrancès o Iparralde: integrat pels territoris de Lapurdi, Nafarroa Beherea i Zuberoa.

(3) Territoris on es parla euskara: Àlaba, Bizkaia, Gipuzkoa, Lapurdi, Nafarroa, Nafarroa Beherea i Zuberoa.

(4) Bilingües: parla perfectament tant en euskara com en alguna llengua llatina parlada als territoris de la bascofonia (espanyol, francès o gascó).

(5) Bilingües Receptors: entenen l'euskara però no el parlen, la seva llengua quotidiana és la llatina (espanyol, francès o gascó).

(6) Erdalduns: desconeixen l'euskara. Són parlants de llengua llatina (espanyol, francès o gascó).

En la dècada dels 60 del segle XX es desenvolupa l'euskara supradialectal o Euskara Batua (unificat). Ja que fins aquesta època per a l'euskara literari s'utilitzaven els diferents dialectes bascs. Aquesta unificació era quelcom indispensable per a la pervivència de la llengua basca i perquè es convertís en el futur en una llengua oficial.

Amb la desaparició del franquisme i arribada de la democràcia, l'euskara, per primera vegada en la seva història mil·lenària (exceptuant en la guerra civil espanyola en un breu espai de temps i a una zona molt reduïda), es converteix en llengua oficial tant a Bascongades, com a la zona bascoparlant del nord de Navarra. Quedant l'assignatura pendent que aquesta oficialitat s'estengui també al centre i sud de Navarra, així com a Iparralde o el País Basco-Francès. La situació lingüística de l'euskara quan va arribar aquesta oficialitat era catastròfica, si bé la llengua basca era parlada en el segle XI, des de part de Cantàbria fins part de Catalunya, al nord fins part d'Aquitània i al sud fins a gran part de Burgos, La Rioja i Sòria, en la dècada dels vuitanta del segle passat, es parlava a una novena part del territori medieval, als minúsculs territoris històrics de Bascongades, al País Basco-Francès i a Navarra.

S'obrin ikastoles al llarg de tota la geografia euskaldun, a les que s'imparteixen les classes en euskara. Sorgeixen les primeres generacions de bascs que saben llegir i escriure en euskara després de 40 anys de prohibició de la llengua i cultura basques. Una prohibició de tot el basc, que si per a quelcom va servir, va ser per a fer conscient a la població euskaldun de la importància de la pervivència del seu idioma i de la seva cultura, quelcom de què anteriorment pocs euskalduns s'adonaven. L'euskara, es va estenent al sistema educatiu basc gratuït, ja era possible realitzar els estudis des de preescolar fins al curs de preparació a la universitat en euskara. Cada any augmenta la publicació de llibres de tot tipus en llengua basca.

Sorgeix la ràdio pública Euskadi Irratia i la televisió pública Euskal Telebista (ETB1), la programació de les quals és integrament en llengua basca. Una programació emesa diàriament a les set regions de la bascofonia i via satèl·lit a tot el món. Posseïm ja diaris i revistes integrament en euskara.

La llengua basca es va estenent a la universitat, ja és possible realitzar carreres universitàries integrament en euskara. Es va obrint camí en les enginyeries. Es va estenent també, a les noves tecnologies, paquets ofimàtics com Office o sistemes operatius com Windows, es troben disponibles en euskara.

L'euskara ha recuperat el prestigi perdut antany enfront de les llengües llatines, el que ha fet que gran part dels pares elegeixin lliurement per a l'educació dels seus fills, d'entre els tres models existents en el sistema educatiu basc, principalment, el model D (tot en euskara amb l'assignatura de llengua i literatura espanyoles), així com en menor mesura el model B (unes matèries en euskara i altres en castellà). Mentre que el model A (tot en castellà en què l'euskara s'estudia com a assignatura) va perdent llocs en l'acceptació de la població basca, pel fet que aquest model no garanteix el coneixement de l'euskara ni el bilingüisme dels alumnes, ja que s'estudia euskara com si fóra anglès. Essent l'euskara més complex que l'anglès, els coneixements d'euskara dels alumnes que estudien en aquest model quan arribin a la universitat, són bàsicament nuls. A Navarra hi ha un model més que és el model G, integrament en castellà, en el que no hi ha cap assignatura en euskara.

Amb l'oficialitat de la llengua basca en aquests vint anys, s'ha aconseguit que no hi hagi ni un municipi de la Comunitat Autònoma Basca on no hi hagi un bascoparlant. El nombre de bascoparlants ha augmentat en més de 100.000. Tenint en compte la complexitat de l'aprenentatge de l'euskara, així com el nombre d'habitants de la comunitat, és una xifra molt satisfactòria.

Si bé l'euskara i el castellà a Euskadi són cooficials a tot el territori. A la Comunitat Foral de Navarra, tanmateix, està dividida lingüísticament en dues zones. La zona bascoparlant, al nord de la comunitat, on són cooficials tant l'euskara com el castellà i la zona sud (centre i sud de Navarra), on només és oficial el castellà.

Encara que l'euskara va in crescendo a la Comunitat Autònoma Basca, a Navarra, al contrari, s'ha aconseguit que la pèrduda de l'euskara s'estanqui. La recuperació de l'euskara a Navarra no ha estat tan espectacular, bàsicament, perquè l'euskara no és oficial a tot el territori.

Si bé fins ara s'ha aconseguit que la pèrduda de l'euskara a Navarra s'estanqui, a través de la nova llei del basc votada per UPN (PP) i PSN (PSOE) al parlament navarrès, comportarà una vegada més, la pèrduda progressiva d'aquest idioma. Atés que, principalment, UPN (PP), força majoritària a Navarra, no considera important per als navarresos el seu ús i la seva recuperació. Aquesta nova llei ha anul·lat la zona mixta (zona central de Navarra) que aglutinava a la major part de la població navarresa (Pamplona i diversos municipis), a què l'euskara era cooficial junt amb el castellà. Ara a aquesta zona només és oficial el castellà, ja que la zona mixta ha estat afegida a la zona castellanoparlant del sud de Navarra, on únicament és oficial el castellà. Mentre el basc a partir d'ara, només serà oficial a la zona nord de Navarra, on el nombre de bascoparlants és més nombrós. Donant compliment a aquest llei s'han retirat de l'antiga zona mixta els rètols viaris i d'institucions públiques que abans estaven escrits en bilingüe (castellà i euskara), per a posar-los únicament en castellà i la població bascoparlant d'aquesta zona no tindrà dret a ser atesa en basc al seu ajuntament o en qualsevol institució, ni tindrà a partir d'ara dret a l'educació gratuïta en euskara.

El basc és parlat pel 9.6% de la població navarresa, un 9.8% l'entén però no el parla, mentre el 80.6% de la població és monolingüe castellanoparlant. Si bé gradualment, s'està trencant aquesta dinàmica de pèrduda de l'euskara. Actualment, més de la meitat dels pares navarresos han triat lliurement que els seus fills estudïin totes les assignatures en basc o tinguin l'assignatura d'aquesta llengua. Encara que ara després d'anul·lar la zona mixta que a partir d'ara serà només castellanoparlant, ningú coneix qual podrà ser el futur de l'euskara a la terra que el va veure nèixer.

A Iparralde o el País Bascofrancès, l'euskara encara no és oficial. A finals del segle XIX, el 65% de la població bascofrancesa parlava en euskara. Ara, la situació és crítica, només el parla el 26.4% (en general, gent major i a zones rurals), un 9.3% l'entén, encara que no el parla i la resta (64.2%) parla gascó o és monolingüe francès. Si no s'aconsegueix la cooficialitat junt amb el francès, i no es recolza la llengua en l'ensenyament, s'estima que en un termini de 40-50 anys, l'euskara haurà desaparegut completament d'Iparralde. Encara que afortunadament es veu albirar en un futur pròxim l'oficialitat de l'euskara junt amb el francès.

Per fi l'euskara, no és solament vehicle de cultura tradicional basca, sinó també, vehicle de la cultura de les arts i de les ciències. Augurant-se per al nostre idioma en el mil·lenni que acaba de començar un futur esperançador. Com ben va dir el primer escriptor en llengua basca Bernard Etxepare:

Heuscara, ialgui adi mundura!

( Euskara, ¡Surt al món! )

Literatura Basca

El primer llibre escrit en euskara és el Linguæ Vasconum Primitiæ (Primícies de la llengua dels bascons; Burdeus 1545) col·lecció de poemes religiosos i eròtics del sacerdot Bernard Etxepare (Bernard d'Etchepare). Va nèixer a Sarrasketa de 1470 a 1480 a una localitat pròxima a la capital de la Baixa Navarra, Donibane Garazi (Sant-Jean-Pied-de-Port) i va ser sacerdot. No és casualitat que el primer escriptor eusquèric sigui un sacerdot. Els sacerdots havien de predicar al poble i per a això necessitaven conrear el llenguatge popular que, en aquest cas, era l'euskara. Pel títol de la primera obra escrita en euskara, pel pròleg i per algunes estrofes del text, es veu que l'autor era conscient de ser el primer que publicava un llibre en euskara. Aquest consta d'un breu pròleg i quinze poemes que, per la seva matèria, poden dividir's en quatre parts: Una primera, la més llarga, de temàtica estrictament religiosa; la segona, té com a tema l'amor humà i és tal vegada la més original i d'alé més càlid; una tercera autobiogràfica, en el que l'autor fa professió de la seva innocència; la quarta, finalment, és un crit de jubile per la irrupció de l'euskara en el món de les publicacions literàries. Fins en el que podria portar-li a l'aridesa (l'exposició de la doctrina cristiana), Etxepare demostra estar, amb tota naturalitat, dins d'una gojosa harmonia tridimensional: vida, paraula i ritme. Etxepare exposa doctrina cristiana però en el món del cultiu basc, on serfs i senyors conviuen amistosament però també s'exigeixen:

Ecen iaunec estu nahi mutil gaiçtoa eduqui, eç pagatu soldataric cerbitcatu gaberic

(Cap amo vol un mal criat, ni pagar soldada sense que el serveixin)

La Reina de Navarra Joanna III d'Albret, es va decidir a donar suport explícit a la llengua basca en el context de la reforma protestant de tipus calvinista, que va tenir lloc en la segona meitat del segle XVI en l'àrea del seu domini, és a dir, al nord dels Pirineus, inclòs Biarno (el Bearn).

En aquest context de lluites religioses va arribar a ser possible que es donessin les circumstàncies favorables perquè es produís el venturós fet de la creació ex novo de la prosa basca, en traduir el Nou Testament en tota la seva integritat. El personatge encarregat pel sínode calvinista de Pabe (Pau) en 1565 per a dur a terme la traducció al basc del Nou Testament va ser Joannes de Leizarraga (1506-1601), nascut a Beraskoitze (Lapurdi). La seva traducció s'anomenaria Jesus Christ gure Jaunaren Testamentu Berria (Nou Testament del nostre Senyor Jesucrist). Les dades sobre la seva joventut són escassos, si bé sabem que va ser ordenat sacerdot, però que en 1559 es converteix a l'evangeli el que li ocasiona persecució i empresonament i, com molts altres protestants, troba asil a l'empara de Joanna III d'Albret. La traducció de Leizarraga està conscienciosa i escrupolosament feta, d'acord amb l'esperit que animava les traduccions protestants de la seva època d'estricta fidelitat al text original grec. Per a la seva traducció va utilitzar el text grec del Nou Testament preparat per Erasme de Rotterdam, el mateix que usés Luter per a la seva traducció a l'alemany. Altres obres seves van ser Kalendrera (Calendari) i Abc edo Christinoen instructionea (Abc o la instrucció dels Cristians). Leizarraga es caracteritza per ser un escriptor que utilitza en la seva literatura molts termes cultes d'origen grecollatí.

Axular o Pedro d'Agerre i Azpilikueta va nèixer a Urdax (Navarra) en 1556. Essent Axular el nom que va utilitzar en els seus escrits eternitzant així el nom de l'etxe (llogaret) de la seva família que encara existeix. Va ser sacerdot i se li va adjudicar el curat de Sara (sára, Lapurdi). La seva obra més notable és Gero (futur). Axular se'ns mostra com un magnífic escriptor ascètic, influït sens dubte per ascetes espanyols com Fra Luis de Granada però amb personalitat pròpia. Posseeix un llenguatge menys culte que Leizarraga essent el seu euskara més popular. L'obra d'Axular no és de teoria ascètica sinó de pràctica, és a dir, de reforma de costums. Per a això tira mà d'un llenguatge espontani, si es vol poc literari, però que ja en el segle XVIII va merèixer l'estima de Joannes Etxeberri qui proposava es declarés a Axular com a norma de l'euskara escrit.

Silvain Pouvreau va nèixer a Bourges. Sense ser basc va aprendre euskara essent secretari del jansenista aba de Saint-Cyran. Ordenat sacerdot, va ser rector de Bidarte (Bidart; 1640-44) i més tard a París. Va traduir la Instrucció del Cristianisme (Guiristinoen Dotrina) de Richelieu, la Introducció a la vida devota (Philotea) de Sant Francesc de Sals i el Combat espiritual (Gudu espirituala) de Lorenzo Scupoli.

Arnaud Oihenart u Oihenart (1592-1667) va nèixer a la capital de Zuberoa, Maule (Mauleó), va ser advocat. És, doncs, un dels pocs no eclesiàstics que escriuen en euskara en aquests primers temps. En llatí va escriure Notitia utriusque Vasconiæ, tum ibericæ tum aquitanicæ, en la que narra la història dels bascs fins a l'Edat Mitjana des d'una perspectiva basca. És més conegut per la seva col·lecció de 706 refranys bascs amb traducció francesa i les seves poesies en euskara. Oihenart és un home que ama l'euskara, el treballa fins i tot inventant neologismes però al mateix temps, es manté allunyat dels ditiramps i de les confusions històriques d'alguns contemporanis, per el que ha estat a vegades mal interpretat com poc bascòfil.

El jesuïta Bernard Gazteluzar, de Ziburu (Ciboure, Lapurdi) va escriure poesia didàctica en el seu Eguia catholicac (Veritats catòliques), Salvamendu eternalaren eguiteco necessario direnac (Coses necessàries per a aconseguir la salvació eterna).

Altres sacerdots que van publicar en euskara en el segle XVII són: Cristobal d'Harizmendi amb Ama Birginaren hirur Offizioac (Els tres oficis de la Mare de Déu; 1660) en vers i dialecte pròxim al guipuscoà. Juan de Tartas, rector d'Aroa (Arone, Baixa Zuberoa): Onsa hilceco bidia (Camí per a matar al bé, 1666) i Arima Penitentaren occupatione debotaq (Ocupacions devotes de l'Ànima Penitent). Aranbillaga, adscrit a la parròquia de Ziburu (Ciboure, Lapurdi), va publicar en 1684 (Baiona) la primera traducció de la Imitació de Crist, Jesu Christoren Imitationea.

La primera gramàtica es deu al jesuïta Manuel de Larramendi, va nèixer a Andoain (Gipuzkoa) en 1690 i va morir a Loiola en 1766. Professor a Salamanca. Les seves obres són la primera gramàtica basca, El imposible vencido: arte de la lengua vascongada (Salamanca, 1729) i en 1745, el Diccionario trilingüe (Castellano-Bascuence-Latín) entre altres. Va emprendre una obra gegantina en nom a lluitar en contra de la imatge que es tenia de l'euskara en aquella època, "rudem et barbaram linguam, cultum abhorrentem" (llengua tosca i bàrbara, incapaç de cultiu). Amb la primera volia demostrar que l'euskara no era una llengua bàrbara i ruda impossible de conrear, sinó una llengua subjecta a regles com les altres i millor que moltes altres, segons ell. Amb el seu diccionari Larramendi intenta demostrar que l'euskara posseeix un vocabulari desenvolupat capaç d'expressar-ho tot. Per a això no dubta a inventar neologismes d'una forma correcta, utilitzant la derivació a través dels múltiples sufixos bascs o la composició, per no utilitzar paraules llatines que en totes les llengües, incloses les no llatines, es troben. Uns neologismes que després ell mateix no utilitzaria, atés que creava aquests neologismes només per a emmudir als antieuskara.

Entre els primers fruits de l'arbre larramendià cal citar els pares Agustin de Kardaberaz i Sebastian de Mendiburu.

Agustin de Kardaberaz (1703-1770) va nèixer a Hernani (Gipuzkoa) i va morir a Bolonya en el desterrament. La fama del pare Kardaberaz al País Basc se va deure primer que res a les seves qualitats de predicador però Kardaberaz és a més un bon escriptor del seu idioma: Aita San Ignacioren Ejercicioen gañean Afectoak (Afectes sobre els Exercicis del pare Sant Ignasi), que en el seu conjunt comprenen tres obres. Kardaberaz tracta sobretot el bé espiritual de les ànimes, però de l'interès amb què treballava l'euskara ens parla ben alt la seva obra: Euskeraren Berri Onac (Les Bones Noves de l'Euskara), amb regles per a llegir, parlar i escriure correctament l'euskara.

Sebastian de Mendiburu (1708-1782) va nèixer a Oiartzun (Gipuzkoa) i va morir a Bolonya, desterrat amb els de la seva ordre per Carles III. Segons Carmelo Etxegarai, "ni el mateix Larramendi va aconseguir rivalitzar amb Mendiburu en aquest maneig de l'idioma èuscar". Per a Koldo Mitxelena, "Mendiburu és sense disputa u dels escriptors que amb més desembaràs i elegància ha manejat l'idioma. Només li va ser negat un do: la força". Mendiburu empra un llenguatge molt més pur que Kardaberaz però es manté sempre a un nivell popular fàcil d'entendre. La seva obra més representativa és: Jesusen Amore-Nequeei dagozten cembait otoitc-gai (temes de rés amb respecte al calvari de Jesús).

Juan Antonio Moguel (1745-1788). Va nèixer a Eibar, son pare era metge. Ordenat sacerdot, va ser destinat a Xemein (Markina, Bizkaia) on va residir fins a la seva mort. Moguel mostra, com altres contemporanis seus, viu interès per l'idioma. Per a demostrar les possibilitats de l'euskara va traduir arengues i oracions selectes dels millors autors llatins. Però la seva obra principal és, sens dubte, Peru Abarca, concebut com un diàleg entre un pobletà, Peru Abarca, ple de saviesa popular i amb domini de l'euskara i el barber Maisu Juan més guilopo però menys hàbil en la seva llengua materna. Moguel empra el dialecte biscaí sense cap preocupació purista. Peru Abarca, en efecte, abomina dels erdarismes (castellanismes) no assimilats però empra sense rubor els que va assimilar en la "universitat de Basarte".

Joannes Etxeberri de Sara (Lapurdi) metge a Bera de Bidasoa (Navarra) i a Hondarribia (Gipuzkoa) i resident després fins a la seva mort a Azpeitia (Gipuzkoa). A més d'Escuararen hatsapenac (Principis de l'Euskara) i el Diccionario cuatrilingüe va escriure Escual Herri eta Escualdun guztiei escuarazco hatsapenac latin icasteco (Principis per a aprendre llatí per al País Basc i per a tots els bascs)

Jose Maria Iparragirre Balerdi va nèixer a Urretxu (Gipuzkoa) un dia d'estiu de 1820. Els seus 61 anys de vida s'inscriuen en un període transcendental en la conformació política i social del nostre país, que va des de la crisi de l'Antic Règim que desembocarà en la guerra carlina, fins a la primera industrialització de Bascònia que arranca al final del tercer i últim conflicte dinàstic el corol·lari de la qual va ser l'abolició foral de 1876. Al terreny de les arts, la vida d'Iparragirre coincideix amb els anys d'apogeu del Romanticisme, un moviment tan influent i fèrtil com esvarós a tota definició. "Una manera de sentir", el va anomenar el seu coetani Charles Baudelaire, manera de sentir que es manifesta en un decidit afany de Llibertat com a medi per a la realització personal però també la col·lectiva, ja que l'individu s'identifica amb el seu poble a què considera dotat d'un esperit propi. L'ànsia de Llibertat, com a sentiment més que com a pensament, com esforç vital, motor existencial i alè creatiu abans que com a ambició de concrets perfils, recorre tota la trajectòria de Jose Maria Iparragirre i explica les seves grandeses i també les seves misèries. I és que en el vell bard tenim a una de les més acabades figures del Romanticisme artístic a Bascònia, i en el seu himne Guernicaco Arbola (Arbre de Gernika) a l'exponent màxim de l'afirmació identitària dels bascs al voltant dels Furs i del seu símbol secular. Amb tots els matisos, d'Iparragirre podem dir que va jugar entre nosaltres paper idèntic al d'Adam Mickiewicz a Polònia o Alessandro Manzoni a Itàlia. Però a diferència d'aquests poetes nacionals, el d'Urretxu va conrear no sols la rima (que també) sinó sobretot la música, disciplina que durant el Romanticisme va assolir renovada importància com a vehicle idoni per a la nova estètica expressivista.

Jean Martin Hiribarren (1810-1866) va nèixer a Askaine (Lapurdi) va ser l'autor del poema Euscaldunac (bascs). Hiribarren no és amic de ditiramps, reconeix la pobresa de l'esforç espiritual dels euskalduns i la necessitat d'emprendre quelcom. Tot poble ha de trobar guies entre els seus. Per això ell crida a tots:

Euscaldun gucia da egun gombidatcen

has dadin içpirituç cerbeiten moldatcen

Iaquin deçaten arren gure ondocoec

nolaco gaiac çuçten hequin arbasoec

(Avui invitem a tots els bascs a què emprenguin un afer espiritual perquè nostres descendents sàpiguen quines gestes van escometre els seus avantpassats)

Vicenta Moguel (1782-1854), és la primera dona escriptora basca. Pertany a una família d'escriptors (Juan Antonio i Juan Jose) però la seva estada a Azpeitia (Gipuzkoa) ha guipuscoanitzat el seu euskara. Els seus Ipui onak (Contes bons) estan escrits en forma senzilla però en un llenguatge depurat. L'entrada de la dona en la Literatura basca es fa per la porta gran.

Txomin Agirre (1864-1920) sacerdot d'Ondarroa (Bizkaia) autor de dues novel·les Kresala (Salnitre) i Garoa (Falaguera) que ens descriuen els costums dels mariners (Kresala) i dels llauradors (Garoa).

Resurreccion Maria d'Azkue (1864-1951) va assolir realitzar una obra ingent gairebé increïble si no la tinguéssim davant. Sacerdot, fill de Lekeitio (Bizkaia), va dedicar la seva vida entera a l'euskara ja que no va exercir cap càrrec sacerdotal i la música, a la que sentia una gran inclinació, li va servir per a comprendre millor la cultura popular. L'obra d'Azkue segueix tenint validesa avui. El seu gran Diccionario trilingüe (Euskera-Castellano-Francés) ens serveix de llibre de consulta. Euskalerriaren Jakintza (La saviesa del País Basc) és una col·lecció de poesies, llegendes, cançons, etc., del poble basc i constitueix avui un tresor valuosíssim. A més va publicar Morfologia Vasca on estudia el sufix basc i les parts de l'oració.

En la literatura basca del segle XX trobem dues tendències divergents: la popular i la culta. Magnífic representant de la primera és un biscaí de Mañaria, Evaristo Bustintza, més conegut per Kirikiño. A les seves obres Abarrak (Restants) deixa córrer sense artifici algun l'euskara del seu poble deixant a un costat "el dels bascs del segle futur" com anomenava ell als puristes del seu temps. Kirikiño descriu la vida dels bascs d'una manera amè i el poble li ho va agrair llegint els seus llibres.

Biscaí és també el poeta Esteban d'Urkiaga, Lauaxeta (1905-1937) nascut a Laukiniz (Bizkaia) però afincat a Mungia (Bizkaia) i que va ser afusellat a Vitòria durant la guerra civil. Lauaxeta no posseeix el domini de l'euskara del seu contemporani guipuscoà Lizardi, ni tal vegada la seva mirada distesa a la naturalesa que l'envolta. Lauaxeta mira cap al seu interior. La influència de Lorca és clara en ocasions:

Zidarrezko bost sastakai nork jasan daikez aldian?

(¿Qui pot suportar en les seues carns cinc punyals d'argent?)

La cima de la poesia basca la representa Jose Maria Agirre Egaña (Xabier Lizardi). Va nèixer a Zarautz (Gipuzkoa) en 1896. Encara que va passar-hi la seva infància, gairebé tota la seva vida va transcórrer a Tolosa (Gipuzkoa). A Causa d'un trasllat laboral de son pare, tota la família va haver de traslladar-se a la dita localitat, quan ell tenia al voltant de deu anys. Va finalitzar els estudis de batxillerat al col·legi dels Escolapis d'aquesta localitat. En 1913, quan tenia disset anys, va morir son pare, i per això va haver de començar a treballar, al ser el major de sis germans. No obstant, no per això va abandonar el seu desig, manifestat des de la infància, d'estudiar advocacia, i va cursar estudis de Dret, com a alumne lliure, a la Universitat Central de Madrid, aconseguint el títol en 1917. La seva primera feina la va aconseguir al Banc de Tolosa, com auxiliar, però en 1923 li van proposar el càrrec de gerent a Perot, una empresa de Tolosa, i fins a la seva mort va exercir aquestes labors a aquesta empresa de xarxes metàl·liques. En 1923, gràcies a la seguretat proporcionada pel nou lloc de feina, es va casar amb Pakita Izagirre, a la que havia conegut en les seves visites a Zarautz, i van tenir quatre fills. Va morir jove, en 1933, quan tenia 36 anys, víctima d'una malaltia incurable en aquell llavors.

En 1923 la dictadura de Primo de Rivera va fer callar al moviment abertzale (nacionalista basc) que començava a sorgir a Euskal Herria, però en 1927, en l'època que es va denominar la dictablanda, es va reanimar el projecte abertzale, prova de tot això va sorgir l'associació Euskaltzaleak (vascòfils) a Mondragón (Gipuzkoa) aquell mateix any. En aquella època va donar a conèixer José María Agirre la seva ploma amb l'àlies de Xabier Lizardi, i va tenir gran importància el seu liderat en el procés de constitució de la societat Euskaltzaleak. Entre els anys 1928-1930 va ser el seu president i va marcar les línies mestres de l'activitat de la societat en aquesta època: Euskal Egunkaria (el Periòdic Basc), Kirikiño Saria (Premi Kirikiño), Aur Egunak (Dies infantils), Ikastolak (Escoles), Errenteriako Olerti Eguna (Dia Líric de Renteria),...

Junt amb les seves activitats culturals, també es va comprometre a l'arena política, essent secretari del Gipuzko Buru Batzar del PNV, en l'època del primer Aberri Eguna (Dia de la Pàtria Basca) de 1932 i de l'Estatut d'Estella. Xabier Lizardi va treballar diferents camps de la literatura: poesia, teatre i periodisme. Però d'entre ells el que major fama li va proporcionar va ser, sens dubte, la poesia, perquè tots els crítics manifesten unànimement que la seva obra poètica és la cima de la lírica basca moderna.

El millor d'aquesta obra poètica està recollit en Biotz-begietan (Amb cor als ulls; 1932) i, després de la seva mort, la societat Euskaltzaleak va publicar Umezurtz Olerkiak (Poemes d'Orfandat), en el que es recollien els poemes escrits després de la publicació del llibre anterior.

La temàtica dels poemes de Lizardi gira entorn del ser, la vida i la mort, la pàtria, l'euskara i la tradició basca. En el que es refereix a l'estil, està caracteritzat per una expressió compacta i elegant, la seva modernitat i originalitat destacaven clarament entre els seus coetanis. Entre la seva producció teatral, es coneixen tres obres publicades: Laño ta Izar (Núvols i Estrelles), escenificació poètica d'un conte infantil. La segona, Bi aizpak (Les dues germanes), l'adaptació a l'euskara d'una comèdia francesa. La tercera, Ezkondu ezin zitekeen mutilla (El noi que no podia casar's), és una comèdia costumista, en la que critica tradicions socials, basant-se en anècdotes de la seva pròpia vida. Va ser periodista, de fet, va ser el gènere que va fer famós el seu nom literari; els seus nombrosos articles periodístics van ser l'expressió més directa de la seva incansable activitat en temes culturals, literaris o polítics. D'entre els seus més de cent articles dels anys 1927 al 1933 es va fer una selecció que la societat Euskaltzaleak va publicar en 1934 davall el títol d'Itz-Lauz (Amb paraules planes). Gràcies a aquest llibre, i a la recopilació completa més recentment editada, es pot conèixer l'àmplia temàtica dels seus articles en euskara i castellà: euskal egunkaria, ikastolak, cultura i literatura basques, polèmiques i crítiques literàries. Són destacables l'elegància, correcció i ironia de l'estil de les seves obres periodístiques. Es poden apreciar els registres ben perfilats de la prosa de Lizardi. Sabia ajustar-los als seus desigs, a vegades amb una prosa culta, elegant, elaborada, altres vegades, en canvi, amb el llenguatge senzill, directe i vigorós del llenguatge parlat de tots els dies.

Bernardo Atxaga, el verdader nom del qual és Jose Irazu Garmendia, naix a Asteasu, província de Gipuzkoa, el 27 de Juliol de 1951. És llicenciat en Ciències Econòmiques i en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Escriu les seves primeres obres en basc davall el pseudònim de Bernado Atxaga. És autor de poemes, contes i novel·les, així com d'una vintena de llibres per a nois. En 1983 rep el premi "Xavier Lizardi" pel seu llibre Sugeak begiratzen dionean (Quan la colobra el mira). En 1989, Bernardo Atxaga és guardonat amb el Premi Nacional de Literatura per la seva obra Obabakoak traduïda a més de deu llengües.