HISTÒRIA DEL PAÍS BASC

La història dels bascs va començar fa milers d'anys enrere al que avui coneixem amb el nom de Navarra. La terra dels navarresos va ser anomenada pels romans amb el nom de Bascònia. Bressol de la linguæ navarrorum (llengua dels navarresos) o euskara, i de la cultura que sorgeix al voltant d'ella. Els bascons de Navarra, com a tribu basca més important va donar a les altres tribus, l'apel·latiu de basques (el terme basc és una contracció medieval de la paraula vascon).

Segons les últimes troballes arqueològiques i les investigacions antropogenètiques dudes a terme a la zona cantàbrica oriental i als Pirineus, tant la tribu dels bascons com la resta de les tribus èuscares (aquitans, autrigons, caristis, iacetans i vàrduls), pertanyien al que els antropolègs denominen grup pirinenco-occidental, un subgrup dins del caucàsic sorgit de l'evolució a la zona pirinenca de l'home de Cro-Magnon. Un grup humà que es va estendre ja en el magdalenià, fa més de 13.000 anys, a un costat i a un altre dels Pirineus i la llengua del qual era el protoeuskara. Aquesta ètnia es va dividir amb el pas del temps, en diferents tribus, cada una de les quals posseïa el seu propi idioma sorgit de l'evolució del protoeuskara, essent la llengua dels bascons, l'euskara, l'única llengua que ha sobreviscut fins a l'actualitat d'aquest grup lingüístic èuscar. Avui en dia es poden trobar individus del grup pirinenco-occidental, encara que veient-se atenuats els seus caràcters a causa del mestissatge, a Burgos, La Rioja, nord d'Aragó, nord de Catalunya i Aquitània. Zones a què antigament es va parlar euskara. Essent al País Basc continental i peninsular, així com a Navarra, on s'ha conservat millor aquest subgrup caucàsic, fruit de l'endogàmia i per tant, menor mestissatge, sorgits de l'aïllament en què han viscut els individus d'aquesta zona, durant mil·lennis, de la resta dels seus veïns peninsulars i continentals. Gràcies a l'antropogenètica, nova disciplina de gran auge dins de l'Arqueologia i l'Antropologia en general, s'ha pogut dilucidar que la tribu dels berons que habitava en l'època preromana a la part oest de La Rioja (la resta estava habitada pels bascons) i que era considerada per alguns historiadors com una tribu èuscara, genèticament, no era afí a aquestes tribus, atés que els estudis antropogenètics han manifestat, que era una tribu ibera amb una aportació genètica indoeuropea d'origen celta.

Se sap que abans de l'existència de la tribu bascona, existien els barskuns (possiblement el terme bascons derivi d'aquest) ètnia que es trobava dividida en dues, la de les muntanyes pirinenques de Navarra, que eren barskuns culturalment més purs i sense grans influències iberes; i d'altra banda els barskuns de la planada i la ribera de l'Ebre, que eren barskuns celtiberitzats. Els muntanyesos van conquerir als barskuns celtiberitzats de la planada i la ribera de l'Ebre. Del seu mestissatge sorgiria la tribu que coneixem avui en dia amb el nom de bascona, que posteriorment començaria a estendre el seu idioma, l'euskara, per tota la zona pirinenca i el Cantàbric. Una tribu que va adoptar molts costums i usos celtibers:

• El culte a la Lluna (també d'origen ibèric). En els plenilunis probablement se celebraven danses rituals per a adorar a la Lluna, costum que si és procedent, els bascons van adoptar dels celtibers.

• El culte dels boscs, les muntanyes, els rius, el foc, etc... (d'origen celtibèric).

• El govern per un Consell d'Ancians (potser derivat dels ibers encara que el sistema és propi de moltes cultures).

• Els mags (segurament d'origen ibèric) i àugurs (potser d'origen celta). Els àugurs bascons interpretaven el futur mitjançant l'examen de víctimes, sovint humanes (probablement presoners de guerra).

• L'elecció d'un cap de guerra de les diverses tribus o grups, sistema copiat dels celtibers. En semblar el cap de guerra havia de ser un notable (en els celtibers el cap de guerra sorgia d'alguna de les castes superiors de cada tribu).

Des de feia segles una part dels barskuns (antecessors immediats dels bascons) habitava a les zones muntanyoses del país, on es dedicaven a la ramaderia i a una economia de subsistència basada en la caça i la recol·lecció. Fins i tot aquells que vivien a zones menys agrests tenien la caça i la ramaderia com a activitat principal. L'agricultura només era practicada a les zones planes de la regió entre Pamplona i l'Ebre, pels antics barskuns celtitzats, després celtiberitzats, i posteriorment, barskunitzats o rebarskunitzats. Els indoeuropeus havien introduït diversos conreus, però no es practicaven a gran escala.

A les zones del sud existia una aristocràcia local, descendent dels elements dominants celtes arribats amb les onades indoeuropees, que feia que la regió s'assemblés més, socialment, a altres punts de la península Ibèrica. Però no obstant això, també a aquestes regions la caça i la ramaderia són ocupacions habituals, situació que no es modificarà fins al segle II dC.

La tribu dels bascons a partir de diferents expansions al llarg de la història, va estendre la seva llengua des de Navarra:

Durant els segles III aC al II aC cap a l'est, fins part de Catalunya, basconitzant la tribu iacetana i part de la ilerget. El que ocasionarà la pèrduda del seu idioma que era de la mateixa família lingüística que l'euskara dels bascons (en el cas dels iacetans), i d'altra banda, la desaparició de la llengua ibera parlada pels ilergets, ja basconitzats després d'aquesta expansió.

Entre els segles V dC i VI dC, en direcció nord-oest, pel Cantàbric, fins al riu Ason de Cantàbria, conquerint les tribus vàrdula, carístia i finalment la tribu autrigona. Unes ètnies que no parlaven euskara, sinó unes llengües germanes a aquesta, atés que l'euskara només era la llengua dels bascons i no dels autrigons, caristis i vàrduls, que posseïen la seva pròpia llengua procedent del mateix tronc protoèuscar que la llengua dels bascons. Per aquesta raó, a Araba, Bizkaia i Gipuzkoa se'ls anomena províncies bascongades, ja que se'ls va anomenar a les tribus que les van habitar, vasconicatas, que significava en llatí fetes bascones, donat que es van basquitzar o es van basconitzar a causa de la conquesta dels bascons procedents de Navarra, Aragó i Catalunya.

En el segle VI dC, els bascons de la zona de Navarra, Aragó i Catalunya van començar les incursions i posterior invasió de la Novempopulània (nou pobles), de l'Aquitània Prima i de l'Aquitània Secunda, aprofitant la debilitat i caos generat per la guerra entre francs i visigots a través de la qual la zona va quedar desguarnida de tropes militars. Estenent l'euskara per tot el sud-oest de França fins a Bordeus (riu Garona) i al sud fins a l'actual frontera francoespanyola a Lleida. La presència de l'euskara a aquestes terres al llarg de diferents èpoques (a través de la llengua aquitana del mateix tronc lingüístic que l'euskara) ens és revelada gràcies a la presència de topònims com el de l'actual ciutat francesa de Toulouse, que posseeix el mateix origen etimològic que el guipuscoà Tolosa.

Però la presència de topònims es pot trobar també, molt a l'est i al sud, fruit d'emigracions molt antigues de petits grups humans de llengua èuscara a aquests llocs:

Fins al Mediterrani català (es troben topònims a la costa meditarrània del Rosselló o Catalunya francesa).

Al sud-oest per les muntanyes d'Oca (Oka mendiak, óka mendí-ak), La Bureba (Bureba, buréba), Valle de Mena (Mena Harana, mena arána) a Burgos, La Rioja (Errioxa, errí-oxá) i Sòria (Oria, oría). El límit de topònims èuscars ho posa la muntanya Amaya de 1.362 m a la província de Burgos, molt prop de Palència (Amaia en euskara significa, el fi, en aquest cas simbolitzava el final de les poblacions èuscares). Totes aquestes terres van ser posteriorment rebasquitzades en els primers anys de la reconquesta, el que va fer que Castella en els seus començaments fóra majoritàriament bascoparlant. Tot i que zones com La Rioja o Burgos van ser parlants de llengua èuscara ininterrompudament, des de temps molt remots fins als segles XV - XVI de la nostra era, en els que el castellà (1) va substituir a l'euskara en la parla dels pobletans.

(1)Castellà, llengua bascoromànica sorgida en la reconquesta. Els seus orígens es troben en la llengua astur-lleonesa (astur-llïonés o bable) parlada pels càntabres, burgalesos i els habitants de la comarca biscaïna de les Encartaciones. En el segle V dC molts vàrduls, caristis i autrigons es van veure obligats a escapar de la conquesta bascona de les seves terres, una emigració cap a Cantàbria i Burgos causada pels saqueigs i cremes de les seves propietats per part dels bascons. Del mestissatge d'aquesta població de llengües èuscares i dels parlants de llengua astur-lleonesa a Cantàbria i Burgos, sorgiria el dialecte càntabre o cantabriegu de l'astur-lleonès, que pot ser escoltat avui en dia a la comarca càntabra de Liébana. Un dialecte amb forta influència fonètica èuscara, que es caracteritza per la pèrduda gairebé total de les efes inicials al començament de la paraula i conversió d'aquestes en hac aspirada [ fuerte (astur-lleonès) -> juerti (cantabriegu) -> fort (català), facer (astur-lleonès) -> jacir (cantabriegu) -> fer (català) ], atés que en les llengües carístia, vàrdula i autrigona igual que en l'euskara dels bascons, no va existir fins a l'Edat Mitjana el so efa, mentre que al contrari, existia una forta aspiració al començament de les paraules, el que va causar aquesta evolució fonètica en el cantabriegu. Aquesta mateixa evolució es pot trobar també en el dialecte gascó del provençal o occità que va sorgir del mestissatge d'aquitans llatinitzats i bascons [ far (provençal) -> har (gascó) -> fer (català) ]. En la reconquesta, aquest dialecte càntabre de l'astur-lleonès es va fondre amb el romanç parlat pels mossàrabs donant forma a l'actual castellà. El mestissatge amb la fonètica èuscara (en la que no hi ha els diftongs ascendents /je/ i /we/) va ocasionar en el castellà la reducció de la forta diftongació de l'astur-lleonès en les antigues e i o llatines accentuades [ güey (astur-lleonès) -> hoy (castellà) -> avui (català), yera (astur-lleonès) -> era (castellà) -> era (català) ], així com dotar al castellà de cinc vocals sense distinció de graus ( /a/, /e/, /i/, /o/ i /u/) i de la distinció fonètica entre r i r doble. Mentre que el mestissatge del castellà amb el mossàrab va reduir la pèrduda generalitzada de la efa inicial del cantabriegu i conversió d'aquestes en hac aspirada.

Encara en l'època medieval, era usual escoltar euskara:

Al Pirineu català, per exemple, a la Vall d'Aran [ haran, áran; significa vall en euskara ]. La llengua basca es va parlar a pobles pirinencs de Lleida fins als segles XIII - XIV.

Es va parlar a pobles de la província d'Osca (Oska, óska) i a l'occident de la província de Saragossa fins al segle XVIII. A la comarca saragossana de Las Cinco Villas de Aragón, al sud-est de Navarra, es va parlar euskara ininterrompudament des d'èpoques preromanes fins al segle XVIII. A dos pobles de la zona anomenats avui Sádaba i Sofuentes s'han trobat inscripcions romanes en les que es lligen nombres de persona en euskara. Dades del segle XVI i XVII ens parlen també de la condició euskaldun de Sos del Rey Católico (antic Zauze, sáuse). No, podem oblidar, en aquest sentit, que gran part de la zona va pertànyer al bisbat de Pamplona fins a l'any 1785 donat el seu caràcter bascòfon.

Es va parlar també a la riojana Najera (Naiara, nai-ára; antiga capital estival del Regne de Navarra) així com a diferents pobles de La Rioja fins al segle XVI.

 

 

Els Romans

L'any 196 aC van arribar els romans a terres del País Basc, amb els que els antics bascs van viure en pau i en cooperació. Tant els romans com les tribus basques posseïen els mateixos enemics comuns, el que donaria lloc a un bon enteniment. Mentre els romans van col·laborar amb les tribus basques a expulsar els celtes (arribats a terres pirinenques a partir del segle VIII aC), les tribus basques van col·laborar amb els romans en les seves guerres contra els càntabres i asturs d'origen celta. Com a aliades imperials que eren les tribus èuscares, les zones que eren conquerides pels romans als celtes, eren posteriorment repoblades per població d'aquestes tribus basques, el que va comportar una extensió de les llengües de la família èuscara cap al sud. Un exemple d'això, ho tenim a Aragó, on els bascons van col·laborar amb els romans en les guerras contra els celtibers. Una vegada derrotats l'any 72 aC, la col·laboració bascona va ser recompensada pels romans amb la jurisdicció sobre amplis territoris de l'Aragó occidental. Aquests territoris, al sud, arribaven a 15 km de Cæsar Augusta, l'actual Saragossa.

Va ser tal el grau de sintonia a causa del respecte dels romans a les diferents tribus basques i els seus territoris, que fins i tot, va haver-hi autrigons, bascons, caristis, vàrduls i aquitans enrolats a les legions romanes en les seves guerres contra els britans. Unes guerres succeïdes al que avui en dia és conegut amb el nom de Gran Bretanya. Havent estat trobades làpides mortuòries de l'època romana, amb noms i inscripcions eusquèriques, prop de Londres, antiga Londinum romana.

A través d'aquesta bona relació, s'assentarien colons romans al sud de les terres d'aquestes tribus i a zones mineres com les de Somorrostro a Autrigònia (Bizkaia) o a les planades d'Aquitània, el que donaria lloc a les colònies romanes de la Novempopulània (nou pobles), Aquitània Prima i Aquitània Secunda, al que avui en dia es coneix com Aquitània o Gascunya. Uns assentaments que donarien lloc segles després al sorgiment de les llengües i cultures pirinenques d'origen llatí fruit del mestissatge de bascs i llatins (castellana, navarresa, aragonesa, dialecte occidental del català i dialecte gascó del provençal o occità).

Els Visigots

En la decadència de l'Imperi Romà, sorgeix el buit de poder i les ràtzies dels pobles germànics. En el 481 dC els visigots ocupen Pamplona i altres ciutats bascones i de la província Tarraconense. A les ciutats bascones dominen essencialment la política els bascoromans més o menys romanitzats.

Les relacions entre les diferents tribus basques i els visigots no van ser bones, les guerres es van succeir ininterrompudament. Els visigots van donar tanta importància a dominar a les diferents tribus basques que els seus reis es donaven el títol de Vascones Domuit (va dominar als bascons), quelcom que mai van aconseguir.

En aquesta època trobem a les zones muntanyoses de Navarra i a l'oest fins part de Catalunya, a bascons d'estructura tribal i caràcter primitiu, que viuen del saqueig, i que en bona part s'estan desplaçant cap a les zones més occidentals, ocupades pels pobles vàrdul, caristi i autrigon, mitjanament romanitzats. Aquests bascons eren pagans en la seva totalitat i tota la zona que poblaven vivia, a més del saqueig, de la petita ramaderia i d'una agricultura de subsistència.

D'altra banda, a la zona central de Navarra, una població de majoria bascona, mitjanament romanitzada, on el caràcter i la llengua bascona guanya terreny, però on persisteixen institucions polítiques pròpies de l'Imperi Romà. El cristianisme a penes ha penetrat. L'economia de la zona es basa en les explotacions ramaderes, algunes d'elles importants, amb una activitat agrícola complementària.

Finalment, a la zona de la vall de l'Ebre, la població ha anat perdent les seves característiques bascones, tant en costums com en llengua, i on el cristianisme és majoritari. Els habitants de la zona, que parlen el dialecte romanç navarrès, estan gairebé plenament romanitzats, i les seves característiques ètniques bascones, encara que persisteixen (atenuades per una major aportació ètnica forana), no són molt perceptibles. Econòmicament la zona es dedica bàsicament a l'agricultura, sovint en grans i mitjanes explotacions.

Les aldees, valls i llogarets bascons disposaven d'un cap de guerra (en alguns casos havien de governar-se per mitjà de Consells d'Ancians). Els visigots tractarien individualment amb els diversos dirigents la seva submissió. Ja que els visigots no pensaven establir-se a les terres del nord, aquesta submissió havia d'implicar només una aliança militar i una vinculació jurídica al domini reial visigot, i evidentment, un conveni de no agressió. Naturalment, els caps d'aldees i valls oblidarien aviat els seus convenis quan l'exercite visigot abandonés el lloc, llevat que els reportessin algun benefici. En canvi les ciutats van respectar els seus compromisos, aquestes (Pamplona i algunes ciutats de la vall de l'Ebre) disposaven d'una administració que en els seus aspectes principals era continuadora de l'administració romana i consideraven als visigots (en procés de romanització) com a aliats imperials, tal com havien actuat durant anys. Els dirigents bascons de les ciutats, generalment propietaris més o menys rics, no s'oposarien a una dominació diferent de la imperial, però que garantís la seva tranquil·litat i les seves propietats.

Arribada de l'Euskara des de Navarra, conquesta bascona d'Araba, Bizkaia i Gipuzkoa

Va haver de ser en aquesta època (cap al 482) que a la vall de l'Ebre i probablement també a la zona de Pamplona es van establir els primers propietaris visigots, els quals anirien acompanyats de les seves famílies, dels seus esclaus i dels seus servidors. Aquesta afluència feia impossible la supervivència normal a les muntanyes, i aquesta pressió demogràfica va forçar el desplaçament dels nous arribats, o de bascons assentats d'antic a les muntanyes, cap a Bascongades (des del 456 fins al 481), on, a causa dels saqueigs que ja duraven diversos anys, s'havia produït un despoblament acusat de les seves poblacions autòctones, i on ja s'havien assentat alguns bascons i basconitzats.

Aquest desplaçament va suposar una catàstrofe per a Vardúlia (Gipuzkoa i part d'Àlaba) i Carístia (Bizkaia i part d'Àlaba), la reduïda població de la qual no va poder fer front als nous arribats, els qui ara no sols saquejaven i es retiraven, sinó que ocupaven les possessions de què morien en la lluita o dels que escapaven cap a zones més segures. Vàrduls i caristis van fugir cap als territoris dels autrigons, càntabres, berons i turmocs. Els que no van fugir van ser assassinats, esclavitzats o van acabar fonent-se entre els invasors. Cap a l'oest els bascons de les muntanyes havien practicament conclòs l'any 507 la conquesta de Vardúlia i Carístia. Milers de bascons muntanyesos s'havien assentat a les noves zones conquerides. La població local que havia sobreviscut als atacs i saqueigs, s'havia mesclat amb els grups de nouvinguts, i s'iniciava un procés ràpid de basconització, segurament afavorit per la tendència a noves arribades de bascons, a l'emigració dels indígenes, i que la població que va romandre a la zona estava formada en majoria per dones, mentre que bona part dels homes que van seguir sobre el terreny no eren ètnicament vàrduls o caristis: part d'ells eren esclaus o colons de diversos orígens (fins i tot alguns bascons).

L'atac es va reproduir més tard cap a Autrigònia (oest de Bizkaia, part d'Àlaba i Burgos, des del 481 fins al 507), especialment a la zona costera. Sobretot a les terres de berons i autrigons, pobles amb un grau mitjà de romanització, van arribar les gents procedents de Vardúlia i Carístia, no molt nombrosos, que van acabar fonent-se pacificament amb ells, i les terres de les quals sembla que es van anomenar Autrigònia. En seu torn el poble resultant es fondria també pacificament amb els berons i turmocs i potser algunes tribus càntabres, formant-se un conjunt territorial, que en el segle VI va ser conegut pel topònim regional de Vardúlia. Aproximadament uns vint mil bascons s'establirien sobretot a Vardúlia i Carístia i més tard uns milers més a Autrigònia. La població total de les tres regions ocupades era probablement inferior als cinquanta mil habitants, i segurament va quedar reduïda a la meitat o menys, que en situació d'inferioritat, van acabar absorbits en el conjunt dels invasors, i es van basconitzar, o ben van emigrar.

Del mestissatge de la llengua dels bascons, l'euskara, amb la llengua autrigona i principalment, amb la carístia, sorgiria el dialecte biscaí del basc. D'altra banda, la fusió de la llengua vàrdula i de l'euskara donaria lloc al dialecte guipuscoà. Essent el dialecte navarrès, l'euskara original dels bascons. Aquest mestissatge de les tribus basques al llarg de diferents èpoques, malauradament, va ocasionar la pèrduda de cinc idiomes de la família lingüística èuscara (aquità, autrigon, caristi, iacetà i vàrdul).

Conquesta bascona d'Aquitània. El Ducat de Bascònia

En la batalla de Vouillé, en el 507 els visigots van ser derrotats pels francs, la conseqüència inevitable va ser la pèrduda d'Aquitània i la Novempopulània fins a la barrera dels Pirineus. A partir del 507 (507-581) es dóna una organització de bandes de bascons muntanyesos, basconitzats i bascons de divers origen per a saquejar Cantàbria, Aquitània i la vall de l'Ebre. Si bé tradicionalment se situa la data de la conquesta d'Aquitània pels bascons en el 587, els assentaments bascons probablement es van donar amb anterioritat aprofitant el buit de poder generat per l'escàs control d'Aquitània que tenien els francs. El bot qualitatiu de les incursions va haver de donar-se després del 582 quan els visigots van dominar part de les terres bascones al sud dels Pirineus. Encara que inicialment els atacants d'Aquitània eren bascons de Navarra, Aragó y Catalunya, des del 574 també van formar part de les incursions els autrigons, caristis i vàrduls ja basconitzats, i a partir del 582 es van unir molts bascons de les terres rurals de Navarra. En el 587, després del fracàs del duc Astrovald, que va tractar de combatre'ls sense aconseguir-lo, s'arribaria a un acord per a l'establiment pacífic dels bascons a les terres planes d'Aquitània. Els bascons pagarien els tributs però els territoris a què habitaven es constituïen en un ducat, on de fet, podrien governar-se segons les seves pròpies lleis. Sorgint el Ducat de Bascònia [ de Wasconia van derivar Guasconia, Gasconia, Gaskonia (en euskara), Gasconha (en gascó), Gascoigne (en francès) i Gascunya (en català) ], un ducat virtualment independent, però davall la direcció d'un duc (amb els seus corresponents col·laboradors i seguici) designat per la Cort Merovíngia. Una vegada realitzat l'establiment, els bascons conservaran els seus costums i la seva llengua, i en estar establits a una zona geogràficament homogènia, van constituir un Estat dins d'un altre Estat. Sembla que durant aquests anys es va produir una intensa basconització de les capes humils de la població aquitana, singularment la menys romanitzada, mentre que les capes més romanitzades van donar origen al poble gascó, de parla romànica (2). Amb el pas dels segles mentre el gascó anava estenent-se a Gascunya, l'euskara aniria gradualment perdent parlants.

(2) Gascó (adaptació fonètica provençal del terme bascó), dialecte provençal que va sorgir del mestissatge entre bascons i aquitans llatinitzats. Alguns lingüistes consideren el gascó com a llengua independent, per les notables diferències que posseeix amb la resta dels dialectes de la llengua provençal, fruit de la influència de l'euskara en la seva evolució lingüística.

a) f- > h- : fort (occità) > hort (gascó) -> fort; futur (occità) > hutur (gascó) -> futur. Igual que en castellà facer > hacer -> fer; forno > horno -> forn, sorgits també de la influència fonètica basca.

b) vocal protètica davant de r- : riu (occità) > arriu (gascó) -> riu; romanica (occità) > arromanica (gascó) -> romànica. Igual que en euskara, raó > arrazoi; rar > arraro.

c) caiguda de n intervocàlica o -ll- > r que pot aproximar-se a basc -l- > -r-: aquella (occità) > aquera (gascó) -> aquella; de la (occità) > dera (gascó) -> de la.

Al llarg de l'Edat Mitjana, el gascó, per l'estreta relació que va tenir el Regne de Navarra amb Gascunya (encara que no va formar part del regne completament, si va estar dins de la seva zona d'influència, les últimes dinasties navarreses eren gascones); va haver-hi molts parlants d'aquest idioma que es van assentar a Gipuzkoa i a Navarra, del que dóna conta, l'abundant toponímia d'origen gascó a aquestes regions: la muntanya Urgull (orgull en gascó) i la platja de Gros (gran) de Sant Sebastià, Mondragón (muntanya del drac), Pasajes (Passatges), Segura, Villafranca (Vilafranca), Villabona (Vilabona),... La mateixa forma Donostia, és una adaptació fonètica basca de la forma de designar Sant Sebastià en gascó. Va ser l'idioma que va substituir tardanament (abans de la desaparició del Regne de Navarra), a la llengua navarresa-aragonesa, en la redacció dels documents oficials del dit regne.

El gascó, es va deixar de parlar al País Basc peninsular a principis del segle XX, concretament a Sant Sebastià, que va ser l'última localitat peninsular basca amb parlants d'aquest idioma. A Iparralde, el gascó, es pot escoltar a la zona costera i a pobles de Zuberoa fronterers amb el Bearn.

A la península ibèrica es parla a la Vall d'Aran on es pot escoltar la variant aranesa del dit idioma. El gascó va ser la llengua que va anar substituint a l'euskara a la Vall d'Aran a partir dels segles XII - XIII.

Amb l'arribada de Dagobert I (629), l'autoritat dels francs es va reafirmar en tot el regne. Els bascons, després d'haver sofert alguns seriosos revessos, es van resistir a sotmetre's per un temps (635). A pesar del desig franc de tornar a les fronteres d'August i de reconstituir el regne d'Euric, no van poder, a la mort del "bon rei", oposar-se al desmembrament del seu territori. Amb l'arribada dels reis ganduls, la carència de poder permetria a Bascònia reprendre la seva autonomia. Els seus nous caps es van recolzar en la feudalitat laica i sobretot en l'episcopat.

Entre 660 i 670, a conseqüència de l'aliança entre els aquitans i els bascons, el vell regne de Toulouse va renéixer. Al cap, Llop, avantpassat dels ducs d'Aquitània, el va seguir Fèlix. Eudes, succeint-lo, va estendre la seva influència fins al Loira. (718).

No obstant es dibuixava ja una altra amenaça. La península ibèrica estava en els seus tres quarts conquerida per hordes àrabs que es preparaven a passar els Pirineus. En 720, van franquejar el Pertus i van atacar Toulouse. Eudes, lluitant per salvar la independència dels seus dominis, va contraure matrimoni amb la filla d'Abi-Nessa, un emir del nord d'Espanya. Al mateix temps, Abd-el-Raman, llevant-se d'al mig a aquest últim, va passar el port de Roncesvalls per a invadir la Bascònia Nord. La massacre va ser terrible. És així com la vila d'Auch va ser saquejada i la d'Eauze destruïda de nou. Els àrabs van anar a continuació cap a Tours, verdader centre del regne. En 732, Carles Martel, vingut al socors d'Eudes, els va detindre en Poitiers i els va obligar a tornar cap als ports pirinencs i Espanya. La seva intervenció li va valdre l'homenatge del duc d'Aquitània.

Davall la dominació dels francs, després de la mort d'Eudes (735), el duc Hunald va tenir que prestar jurament de fidelitat als francs. Una vegada Carles Martel va morir, Aquitània es va sublevar en contra l'autoritat franca. El seu fill Waifre va resistir als nous conqueridors fins a l'any 768, abans de ser assassinat en estranyes circumstàncies. Pipí el Breu, primer rei de la dinastia dels carolingis, va exigir a canvi d'una autonomia purament formal de l'Aquitània a triar ostatges entre els bascons més influents. Aquest va ser el preu que va haver de pagar Llop II, últim fill d'Eudes, per a prendre el control d'Aquitània.

A través de Bascònia, que conservava una relativa independència, els francs es trobaven en contacte directe amb els sarraïns. Carlemany, preocupat a mantenir aquests últims fora del seu regne, va col·laborar d'una manera notable amb els emirs del nord d'Espanya, en les seves revoltes contra els califes de Còrdova. Això el va portar a residir sovint a Bascònia, amb l'objecte, també, d'intentar sufocar les contínues rebel·lions dels bascons. De tornada de la península ibèrica, com a conseqüència de la derrota soferta en la conquesta de Saragossa, l'exèrcit de Carlemany va ser sorprès en 778 per bandes de muntanyesos bascons que van xafar la seva rereguarda al port de Roncesvalls. Aquesta va ser l'ocasió per al futur emperador de prendre Aquitània i sobretot Bascònia. Després d'haver sotmès al duc Sanxe I, fill de Llop, va instal·lar al territori, a partir de llavors sotmès, comtes i bisbes francs.

En 781, a l'edat de tres anys, el futur Lluis el Piadós, fill de Carlemany, va ser consagrat rei d'Aquitània. Aquest regne d'Aquitània, enterament sotmès a l'autoritat de Carlemany, anava del Loira al Llenguadoc i tenia dos capitals: Burdeus i Toulouse. Englobava per tant Bascònia, i Carlemany esperava així "diluir" la identitat bascona. Quedava, per tant, un bastió difícil a portar a l'ordre, els Pirineus.

Com a conseqüència de revoltes incessants dels bascons, Carlemany es va aliar al rei d'Astúries, amb l'esperança de dominar als bascons, però el rei d'Astúries tenia altres assumptes més urgents i amenaçants, els musulmans establits al sud. Carlemany havia delegat als comtes el cuidat de l'administració de Bascònia, com a Adalric, en el Fezensac. A pesar dels esforços de l'església que predicava la integració al regne franc, la revolta era permanent a Bascònia. Mentrestant Aquitània estava integrada dins del regne franc i Catalunya i el Llenguadoc participaven activament en els esforços de reconquista de les terres del sud, sotmeses al califa de Còrdova.

L'any 800, quan Carlemany venia justament de ser coronat emperador, els bascons del nord es van sublevar una vegada més, Sanxe Llop va aparèixer llavors, enviat per Carlemany i el Rei d'Aquitània, era el fill major de Llop II, duc dels bascons desaparegut des de feia trenta anys.

A què era l'antiga Novempopulània, els bascons estaven reagrupats entorn de Sanxe Llop, després entorn del seu fill major, Aznar Sanxe. Quan aquest va morir, assassinat pel rei d'Aquitània Pipí I, és el seu germà Sanxe Mitarra qui va prendre el govern del país, en 836. Sanxe Mitarra havia passat la seva joventut combatent al califa de Còrdova a la Bascònia del sud (Navarra i Alt Aragó) al costat de son pare. Les seves qualitats militars, però també polítiques, li van fer sortir triomfador de les lluites amb Pipí I que li havia declarat la guerra. Les tropes de Pipí I havien estat rebutjades a la marge dreta del riu Garona, en l'època en què va morir Pipí I (838). 68 anys després de l'abús d'autoritat de Carlemany, la Bascònia havia recuperat les seves antigues fronteres naturals.

El rei franc Lluís el Piadós, havent de fer front a nombroses dificultats, va reconèixer a Sanxe Mitarra el govern de la Bascònia. A la mort de Lluis, l'imperi va ser dividit entre els seus tres fills, dels quals Carles el Calb, que va rebre la part occidental i principalment el Regne d'Aquitània. Pipí II, en principi desposseït del seu tron d'Aquitània, va emprendre la reconquesta, que va portar a bon port gràcies a les dificultats que patia Carles (les picabaralles amb els seus germans i les primeres incursions normandes). Pipí II es preparava llavors a penetrar a les terres dels bascons, l'any 852. Mal li va anar perquè va ser capturat per Sanxe Mitarra, qui el va entregar a Carles el Calb. És a aquesta època que va aparèixer als texts d'una forma oficial el Ducat de Bascònia (852), del qual Sanxe Mitarra va ser, segons aquests texts, el primer duc.

A partir de 840, els normands van arribar a les costes atlàntiques. Sobre les seves embarcacions, pujaven cada any els rius per a saquejar el país (Toulouse va ser saquejat i cremat en 844). Van saquejar tot particularment les esglésies i monestirs i van exigir pesats imposts a la població. Condom, Eauze i Lectoure van ser entre les seves primeres víctimes les més afectades. És en aquest moment (entorn a l'any 854) que l'església traslladarà la seva seu d'Elusa, la vella capital de la Novempopulània, a Auch, menys exposada, ja que estava construïda sobre un poblat fortificat molt abrupte, i del qual Sanxe Mitarra havia fet la seva residència ordinària, quan no combatia a l'altre costat dels Pirineus, al seu enemic de sempre, el califa de Còrdova, i els seus aliats.

En el segle X els pirates van triar el nord de França, de més fàcil accés, per a entregar-se a les seves ràtzies devastadores. En 982, van ser finalment massacrats a Taller, prop de Castets, a una vintena de quilòmetres al nord de Dax, per Guillem, fill de Sanxe III, duc de Bascònia. El país ja no va estar exposat més a les hordes bàrbares. Sanxe Mitarra va morir en 864. La Bascònia era de nou independent del poder franc, i s'havia convertit per a l'imperi en una muralla contra els regnes àrabs de la península ibèrica. El Duc Arnaud, nebot de Sanxe Mitarra, va prendre llavors el poder, perquè el fill de Sanxe Mitarra era encara massa jove. La Bascònia del nord va conèixer un estat pròxim a l'anarquia, sobretot, davall l'atac de les invasions normandes que havien recomençat. La majoria dels bisbats i els monestirs estaven deserts, els habitants de les ciutats i els pobles fugien al camp. Els caps locals asseguraven bé que mal una aparència d'ordre i protecció. El sistema feudal, amb els seus senyors i els seus castells fortificats, està instaurant-se. D'acord a les tradicions, el poder va tornar llavors al fill de Sanxe Mitarra, dit Mitarra Sanxe, que era del mateix tremp guerrer que son pare. Ell va aconseguir mantenir els normands a la costa, a l'embocadura de l'Adour, durant tot el temps del seu regnat (871-886).

El seu fill, Garcia Sanxe, "l'Encorbat", li succeirà de 886 a 920. A la seva desaparició, la Bascònia del nord s'havia engrandit per matrimoni amb el comtat d'Agen i el Rei de França, Carles el Simple, l'havia reconegut com "Comte i Marquès sobre els límits de l'Oceà". Desgraciadament, Sanxe l'Encorbat, abans de la seva mort, va decidir dividir les seves terres entre els seus tres fills.

El major, Sanxe Garcia, va rebre la major part del principat (tota la part occidental, de Bearn a la Lomagne), que es va convertir en la Bascònia Major (Gran Bascònia). El segon, Guillem Garcia, rep la part central, amb el Fezensac, entre Eauze i Auch, i finalment, Arnaud Garcia, l'Astarac, entre Fezensac i Bigorre. Aquesta divisió desafortunada va conduir a poc a poc a una fragmentació de la Bascònia, i la filiació principesca trencada va portar a un sistema d'autoritat importat del model franc, és a dir, les relacions de vassallatge, la feudalitat, fins llavors desconegudes a Bascònia.

Sanxe Garcia va tenir quatre fills: Garcia Sanxe, Sanxe Sanxe, Guillem Sanxe i Gombaud i serà Garcia Sanxe qui li succeirà, però va morir sense descendència i és llavors al tercer fill, Guillem Sanxe, a qui va correspondre el Principat. Guillem Sanxe va partir a combatre a Navarra i va delegar el seu poder al seu germà Gombaud. Va tornar quan els normands es van mostrar de nou amenaçadors. Va decidir llavors desembarassar-se d'una vegada per sempre d'aquests perillosos veïns i els va combatre a Taller en 982. Els normands van alçar els seus campaments i no van tornar més a Bascònia.

El comtat d'Armagnac, format en 965, va correspondre a Bernard a la mort de Guillem Garcia. Quant a Pardiac, es va convertir en l'herència d'un altre Bernard, fill d'Arnaud Garcia, després de la mort d'aquest últim. També van veure el dia el comtat de Gaure i el vescomtat de Lomagne. La divisió va continuar amb les generacions, va arribar a tal punt que l'últim duc ja no posseïa cap poder. Davall la doble ègida del poder eclesiàstic i feudal, la Bascònia va prosseguir no obstant això la seva organització. Quatre bisbats van ser constituïts i, en la vespra de l'any 1000, va haver-hi més de quatre-centes esglésies construïdes. Els ducs, jugant sobre la debilitat dels primers Capets, van manifestar la seva autonomia. Sanxe Guillem, fill del vencedor dels normands, Guillem Sanxe, va morir sense successor en 1032. El matrimoni de la seva germana Brisce amb Guillem V, comte de Poitiers i duc d'Aquitània va ser l'origen d'un conflicte de successió que durarà fins a 1052. Un dels principals pretendents, Bernard I Tumapaler, comte d'Armagnac, es va deixar llavors arrabassar la seva herència pel fill petit de Guillem, Guy Geoffrou, duc d'Aquitània des de 1058. Els ducs del Poitou van governar Bascònia durant gairebé un segle, esforçant-se a reduir els seus vassalls a l'obediència. Amb ocasió de les croades, nombrosos nobles bascons van intervenir a Palestina, sobretot amb el tercer exèrcit del comte de Toulouse. Entre els primers croats que es van cobrir de glòria figuren, al costat de l'il·lustre Gastó IV de Bearn, Raimond de l'Isle-Jourdain i Astanobe, comte de Fezensac. Els diferents comtats i vescomtats de la Bascònia del nord o Gascunya, es van diluir al Ducat d'Aquitània, posteriorment, en el segle XII, va passar a formar part d'Anglaterra, fruit del matrimoni entre Enric Plantagenet d'Anglaterra i Leonor d'Aquitània. Finalment va passar a formar part de França.

[ La Història del País Basc segueix en la pàgina següent ]