Al llarg del Neolític hi ha canvis de tècniques i indústries (ceràmica i poliment de la pedra), de formes de vida i subsistència (agricultura, ramaderia i un incipient urbanisme de petits poblats amb cabanyes agrupades); també es donen novetats en iconografia i ritus funeraris. Aquests canvis, que al Pròxim i Mig Orient es van donar massivament i en poc de temps (la "revolució del Neolític"), al sud-oest d'Europa, i per tant al País Basc, es van introduir a un ritme lent i de forma espaiada.

Els més importants jaciments del Neolític basc estan a les coves d'Areatza, Santimamiñe o Kobaederra a Biscaia; la cova de Marizulo a Guipúscoa; a Àlaba, a les coves de Fuente Hoz o Montico de Txarratu; en el cas de Navarra, a Aizpea, Zatoia, Urbasa II, o per exemple, a Abauntz; a la costa labortana, a Muliña, on s'han trobat pics mariscadors de gran mida.

Se succeeixen el Neolític antic (4.500 a 4.000 a.C.) amb mínimes novetats tècniques, el Neolític ple o avançat (4.000 a 3.300 a.C.) en què s'amplien aquelles innovacions i s'introdueix la ramaderia i el Neolític final (del 3.300 a l'inici del Calcolític) en què apareix un ritual funerari megalític i s'expandeixen la ramaderia, l'agricultura i el poblament a l'aire lliure.

Les ceràmiques més antigues del País Basc (no decorades) procedeixen de Zatoia (Navarra) i Fuente Hoz (Àlaba) i es daten entre els 4.400 i els 4.000 anys a.C; d'aquest temps són, també en el Neolític antic, fragments de vasos cardials (decorats per impressions del cantell dentat de la petxina del cardium) de Peña Larga (Àlaba). Vasos decorats amb aplics plàstics o amb incisions apareixen en el Neolític avançat de Los Husos (Àlaba), Areatza (Biscaia) i Marizulo (Guipúscoa).

Al voltant d l'any 4000 a.C. els ocupants de Zatoia caçaven porcs senglars i en menor grau cérvols, cabres salvatges, cabirols i alguns cavalls, bovins i isards. Els d'Aizpea compaginaven la caça d'aquestes espècies amb la pesca al veí riu Irati. Fins al Neolític ple (Fuente Hoz, Abauntz i Marizulo) no apareixen al País Basc animals domèstics: les restes de ramaderia són sempre minoria enfront dels d'animals salvatges. Només en el Neolític final (Los Husos i Arenaza) l'aprovisionament de carn procedent d'animals domèstics superarà a què s'assorteix de la caça. Els primers ramats són d'ovicaprí i després els de vaquí i de porcí.

Només en el Neolític avançat apareixen instruments (que abundarien especialment després, en el Calcolític) per a l'aprofitament de recursos vegetals: fulles de sílex que servien per a la sega i molins de mà. En el Neolític ple i final es troben destrals i aixes de pedra polida per al treball de fusta.

El costum del Neolític d'inhumar els cadàvers al sòl de coves (com a Marizulo, Fuente Hoz i Aizpea) es va substituint, des de fins del Neolític, per dipòsits col·lectius a galeries interiors de coves (com Kobaederra a Biscaia, Gobaederra i Peña Larga a Àlaba, Urtao II a Guipúscoa, i La Peña i Hombres Verdes a Navarra) i, sobretot, a dòlmens. Els morts estan disposats ordenadament a l'interior de les cambres funeràries, adornats amb penjolls d'os i pedra i acompanyats d'atuells, armes i altres utensilis.

El catàleg dolmènic al País Basc, deixant de costat el tumular, inclou avui uns set-cents monuments, dels quals quasi la meitat es troben a Navarra. L'ús de dòlmens es va prolongar durant prop de dos mil anys: els primers es van alçar en el Neolític recent (els més antics de la Rioja alabesa poden datar-se en 3.200 anys a.C.), van tenir la seva màxima expansió en el Calcolític i Bronze Antic i alguns seguien utilitzant-se en el Bronze Ple, fins als 1.500 o 1.300 anys a.C. El més gran dels dòlmens bascos és el d'Aizkomendi. Són majoria els dòlmens de cambra simple (amb una sola estança principal, de planta quadrada o poligonal); altres són els de corredor, amb una cambra precedida per un corredor (com els monuments d'Artajona a Navarra, o de San Martín o el Sotillo en La Rioja), i les galeries cobertes.

En el desenvolupament de la metal·lúrgia del sud-oest europeu s'han definit tres etapes: el Calcolític (Eneolític, o Edat del Coure) del 2.500 a 1.800 a.C.; l'Edat del Bronze (antic, del 1.800 al 1.500; mig o ple, del 1.500 al 1.200; i final, en transició a l'Edat del Ferro, 1.200 al 900/850 a.C.) i l'Edat del Ferro (a partir de 900 o 850 a.C.).

En el Calcolític i Edat del Bronze abunden les ferramentes, armes i utensilis domèstics de coure i bronze: punxons o alenes, destrals de diversos tipus (planes, de vores, de taló...), punyals amb la seva base preparada per al mànec, puntes de fletxa, polseres, anells, grans de collar... En el Calcolític, el martellejat de palletes d'or va produir fils o xapetes que van servir com a joies: així les dels dòlmens de Trikuaizti a Guipúscoa i Sakulo a Navarra.

Durant el Neolític avançat i el Calcolític es van abandonant les coves com a lloc d'habitació i es construeixen cabanyes a l'aire lliure. Entre altres llocs d'habitació del Calcolític i Edat del Bronze destaquen les coves de Solacueva i Los Husos a Àlaba i l'abric de Monte Aguilar a les Bardenas de Navarra; i és àmplia la llista de llocs a l'aire lliure amb fons de cabanyes i tallers d'indústries lítiques (tan interessants com La Renque a Treviño o els tallers d'Àlaba i de la Navarra mitja i Ribera).

En el Bronze ple i final les cabanyes s'agrupen i doten d'elements comuns (com a pous, sitges o muralles). A alguns dels poblats incipients de Navarra i Àlaba hi ha ceràmiques i utensilis metàl·lics (punyals de rebladures, puntes de fletxa i alguns ornaments de bronze) en els que els arqueòlegs veuen influències de la meseta, del sud de terres basques.

La ceràmica campaniforme apareix als dipòsits funeraris del Calcolític (2.500 a 1.800 a.C.): la de tipus marítim i cordat es troben a zones septentrionals del País Basc (dòlmens de Pagobakoitza, Gorostiaran i Trikuaizti) i la de tipus continental a uns quants dòlmens més pròxims al llit de l'Ebre (San Martin, Sotillo, Los Llanos...) i als llocs de La Renque (Treviño), Tudela i Las Bardenas (Navarra).

En l'excavació de dipòsits funeraris a coves (Lumentxa a Biscaia i Urtiaga i altres a Guipúscoa, Gobaederra, Las Calaveras i Fuente Hoz a Àlaba i altres) o a dòlmens (Aralar [Navarra], Kuartango [Àlaba], Aizkorri [Guipúscoa], Rioja...) s'han recollit gaires restes humanes de l'època: la mostra, que cobreix uns dos mil·lennis entre el Neolític avançat i el final de l'Edat del Bronze, ha permès als antropòlegs determinar el predomini dels tipus de la raça pirinenc-occidental o basca (13) a la muntanya navarresa i costa de Guipúscoa i Biscaia i dels mediterrani-gràcils a les zones del sud, existint, a més, altres grups minoritaris (paleomorfos, àlpids...), restes de velles ètnies o procedents de països llunyans (com els dinaricoarmènids del Bronze final de la cova navarresa de Los Hombres Verdes).

(13) Raça pirinenc-occidental o basca: tipus racial sorgit de l'evolució local de l'home de Cromagnon. L'antropologia engloba el tipus basc dins de la raça caucàsica. Les seves característiques físiques són les següents:

Ortognatisme: perfil recte de la cara prescindint del nas. Dolicocèfals amb volta craniana baixa (a Iparralde la dolicocefàlia pot atenuar-se, i fins i tot pot convertir-se en braquicefàlia per influència del tipus alpí). Rino-prosàpia: gran desenvolupament vertical de la cara en relació a la longitud de la boca. Estretor maxil·lar i mesocefàlia: cara triangular amb temples inflats. Orifici occipital oblic: el cantell anterior es troba molt ficat o afonat. Mandíbula inferior: més aïna estreta i la barbeta arreplegada. La cara és molt alta, així com el nas, sent aquesta última molt sortint i amb perfil sovint convex. El cabell: predominen els morens sobre els castanys, sent els rossos o pèl-rojos molt minoritaris i fruit del mestissatge. Els ulls: més aïna petits, però molt oberts, predominant els castanys, blavencs i blaus, sobre negres, verds i grisos. Comunament els de tipus basc es distingeixen dels seus veïns llatins per la seva major estatura i corpulència, a la qual cosa ha d'afegir-se una certa tendència a una coloració més clara del cutis.

Altres diferències notables han revelat els estudis cromosòmics i serològics, en especial l'extraordinària freqüència d'individus Rh negatius. El Rh negatiu és comú en totes les comunitats humanes d'origen prehistòric que han viscut aïllades durant mil·lennis. Els individus de Rh positiu, encara que actualment majoritaris, van sorgir d'una mutació relativament recent en l'humanitat.

Els antropòlegs indiquen que el tipus pirinenc-occidental va estar en temps pretèrits molt més estès que actualment. Fora del País Basc, encara que en mescla i de mode atenuat, la influència somàtica d'aquest tipus es deixa sentir encara cap al sud a unes quantes comarques de Castella; cap a l'est, a unes quantes valls del Pirineu fins a Andorra; i cap al nord, pel litoral atlàntic, havent-se assenyalat amb prou probabilitat la seva presència fins i tot al País de Gal·les (Regne Unit), com a vestigi de l'expansió protobasca a Europa durant el magdalenià.

La massa peninsular espanyola i portuguesa, actualment, és majoritàriament de tipus mediterrani. Des del Neolític s'han trobat individus de tipus mediterrani i alpí al sud del País Basc. A causa de l'emigració a terres basques de població llatina peninsular, sobretot a partir del segle XX, el tipus mediterrani també és majoritari a les grans urbs basques. En el cas d'Iparralde, sobretot a la zona costanera, a més d'individus de tipus mediterrani, existeixen de tipus alpí (procedents del centre i est de França) i nòrdic (procedents del nord de França) a causa de la immigració llatina (actual i passada) provinent del centre, est i nord de França. El tipus basc, per contra, és comú a les zones rurals del nord d'Euskadi, interior d'Iparralde i meitat nord de Navarra, a causa del seu major aïllament respecte a les corrents immigratòries.

Tanmateix, els bascos del futur no sols seran caucàsics. Des de principis del segle XXI ha començat un intens procés d'immigració procedent d'Iberoamèrica (amerindis en els seus diferents tipus), de l'Àfrica central (tipus negres guineà i sudanès), del nord d'Àfrica (tipus caucàsics berber i sud-oriental), de l'est d'Europa (tipus caucàsics balticooriental, nòrdic, alpí i dinàric) i sínids de l'Àsia oriental, assentant-se aquests immigrants, no sols als grans nuclis urbans sinó també a zones rurals, la qual cosa farà que la societat basca futura sigui una societat mestissa, multiracial i multicultural.

En la transició a l'Edat Antiga (o Protohistòria) hi ha una Primera ( dels 900/850 als 500/450 a.C.) i una Segona Edat del Ferro (des de llavors fins al desenvolupament de la romanització). Des del 1.000 al 900 a.C. es van generalitzar al sud-oest d'Europa innovacions culturals d'origen forà: tècniques i decoracions de la ceràmica i dels objectes metàl·lics, construccions, ritus funeraris, onomàstica i toponímia, creences religioses i simbologia artística. En elles es reconeixen unes quantes vies d'influència sobre les gents que en aquells temps poblaven el País Basc: la "cultura de Las Cogotas" de la Meseta, els pobles cèltics de l'altra banda del Pirineu i altres grups d'Aragó i Catalunya. Són llauradors que viuen de l'agricultura i de la ramaderia de vaquí, oví i porquí.

En l'àmplia llista de poblats de l'Edat del Ferro que avui coneixem destaquen Arrola i Gastiburu a Biscaia, Intxur i Buruntza a Guipúscoa, l'alt de la Creu d'Olaritzu o Berbeia a Àlaba i la Custodia o el Castillar de Mendabia a Navarra. Mentre que a zones de la muntanya d'Iparralde hi ha recintes fortificats ("castells" o "camps de Cèsar" en la tradició popular) com els de Gazteluzarra d'Irisarri o Arhansus.

Les cases s'organitzen en illes i carrers; alguns poblats tenen murs, disposats a vegades en alineacions concèntriques separades per fossats. Hi ha cases de planta rectangular i coberta a una o dos vessants (de 80 m² de superfície com mitjana les de La Hoya [Àlaba] i fins a 110 m² les de l'Alto de la Cruz [Navarra] ) i altres de planta circular i coberta en forma de con (entre els 20 i 30 m² de superfície als poblats alabesos de Peñas de Oro i Castillo de Henaio). La seva construcció és molt cuidada, amb un podi de fonamentació sobre el qual s'alcen parets de pedra o tova travades amb peus de fusta i, moltes vegades, mantejades de fang, estant dotades de bancs, llars, sitges i forns; les de l'Alto de la Cruz de Cortes (Navarra) disposen fins i tot de rebostos i entresolats per guardar efectes i de gàbies o tancades per a animals domèstics. Recipients majors per conservar l'aigua i el gra, ceràmica diversa de cuina, pesos de teler, molins de mà i capfoguers formen part del seu mobiliari.

Polseres, fíbules, passadors de cinturó i botons de coure o bronze, capsetes ceràmiques i atuells de luxe (decorades per excisió, acanalades o pintades), alguns idolets i ninots de fang i diverses joies componen l'efectiu d'ús personal d'aquelles gents. Els dos bols repujats d'or d'Axtroki a Bolibar (Guipúscoa), dels segles VIII/VII a.C., són una bona mostra de les arts decoratives de l'època. En l'Edat del Ferro es practica de forma generalitzada la incineració de cadàvers, conservant-se les cendres a urnes ceràmiques que es dipositaven a un petit recinte de lloses (cista) o sota túmuls de terra. Les tombes d'incineració s'agrupaven en "camps d'urnes" no lluny dels grans poblats, com les necròpolis navarreses de La Torraza de Valtierra i La Atalaya de Cortes i la del poblat alabès de La Hoya.

A la zona pirinenca (límit de Guipúscoa amb Navarra i de Navarra amb els territoris d'Iparralde), les cendres del difunt es col·locaven sota un túmul de terra i pedres o a una depressió del sòl emmarcada per un cercle de pedres o cromlec (baratzak [barátsak]). Datacions del Carboni 14 d'algunes tombes d'Iparralde mostren la seva vigència al llarg del primer mil·lenni abans de Crist; en algun cas seguien en ús molt entrada l'Edat Mitjana, com a restes dels rituals de l'antiga religió basca.

A la llanada alabesa (Landatxo, La Teja, El Fuerte, El Batán, Mendizorrotza i Salbatierrabide) hi ha "clots d'incineració" cavats al sòl: contenen restes d'animals, ceràmiques i objectes metàl·lics de tipus que es daten entre el Bronze final i la Segona Edat del Ferro.

Del Bronze avançat són figures d'animals pintats en roig a la Peña del Cantero a Etxauri (Navarra) o gravades a la Peña del Cuarto a Leartza (Navarra). A l'interior de diverses coves d'Àlaba (Solacueva, Los Moros a Atauri, Latzaldai i Liziti) hi ha figures molt esquemàtiques de caçadors i animals pintades en negre: s'atribueixen a l'Edat del Ferro.

En la Segona Edat del Ferro apareixen atuells elaborats a tom i -cap als anys 350 a 300 a.C.- pintats a l'estil celtibèric com els de La Custodia, Castejón, Leguín i Sansol a Navarra, i La Hoya, a Àlaba. S'han trobat apers de ferro per al cultiu i arreus de cavall als nivells finals de La Hoya (Àlaba), a Etxauri (Navarra) i al poblat tardà de San Miguel de Atxa (Àlaba). Aquells i altres poblats aniran acollint la romanització.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!