El geògraf grec Estrabó (63 a.C. - 24 d.C.) ens indica la localització de les següents tribus, que, actualment, amb les dades que posseïm, les considerem com a basques: aquitans, autrigons, caristis, vàrduls i vascons.

Aquestes tribus s'estenien al nord fins quasi Bordeus, al sud fins al riu Ebre, a l'oest fins part de l'est de Cantàbria, i a l'est, fins part de l'Aragó nord-occidental; encara que gents de parla basca s'estenien ja pel Pirineu peninsular fins a Catalunya, almenys des del segle III-II a.C.

Aquitans: aquesta tribu s'estenia pel sud-oest de França, al nord fins al riu Garona (fins quasi Bordeus) i al sud-est fins als Pirineus a la Vall d'Aran, a la província de Lleida. El geògraf grec Estrabó diferenciava netament als aquitans dels gals del nord, esmentant precisament les seves llengües com a signe distintiu, alhora que apuntava les similituds aquitanes amb els habitants sudpirinencs.

Estrabó († any 25 d.C.) en la seva "Geografia": "Els aquitans són completament diferents (dels altres gals) no sols lingüística sinó corporalment, i més semblants als ibers que als gals". I un poc més endavant: "Per a dir-ho clarament: els aquitans es diferencien de la tribu dels gals en la constitució corporal i en la llengua, i s'assemblen més als ibers". En aquestes frases se sol interpretar que més que referir-se als ibers pròpiament, Estrabó s'està referint en la seva comparació indistintament a tots els habitants del sud pirinenc, sobretot a ibers i bascos.

Els aquitans no formaven un conjunt compacte, sinó que al mateix temps estaven dividits en diferents ètnies les més importants de nord a sud van ser: Boiates, Vasates, Lactorates, Elusates, Tarusates, Biguerri, Tarbelli, Auscii, Venarni, Ilurones, Convenæ i Consorani.

Una d'aquestes ètnies aquitanes eren els Sibulates documentats també com Sibyllates o Sybillates. El sufix -ates servia en llatí per denominar als pobles; mentre que les arrels sibul- sibyll- o sybill- fan al·lusió a la terra a què habitava aquest poble. Sibul així com la resta de formes van ser les adaptacions llatines del topònim basc arcaic Zubel, possiblement amb el significat de "fusta negra o fosca". Un topònim a què amb el pas del temps se li afegiria el sufix basc -oa amb el significat de "terra o comarca", existent a altres topònims bascos (Gipuzkoa, Nafarroa, Aezkoa...), donant lloc a Zubeloa ("Terra de la fusta negra o fosca"). La /l/ intervocàlica es convertiria en l'Edat Mitjana en /r/, evolució comuna en la fonètica basca (Zubeloa>Zuberoa; ili>hiri [ciutat]; Alaba>Araba [Àlaba] ) donant lloc, finalment, a l'actual Zuberoa, que és una de les regions que integren el País Basc.

De la romanització de la població de parla basca d'Aquitània sorgiria l'actual poble gascó i la seva llengua llatina.

 

 

Autrigons: s'estenien des del riu Asón de Cantàbria fins al riu Nervión a Bilbao i al sud fins part d'Àlaba, La Rioja i Burgos. De la seva romanització sorgiria l'actual poble castellà i la seva llengua llatina.

Caristis: del riu Nervión a l'oest, fins al riu Deba a Guipúscoa i al sud fins part d'Àlaba. La irrupció amb major força del cristianisme a l'antiga Caristia va introduir gran nombre de paraules llatines, la qual cosa fa que el basc parlat avui en dia als seus territoris, el biscaí o dialecte occidental, tingui, en comparació amb altres dialectes, el major percentatge de termes d'origen llatí.

Vàrduls: a l'oest des del riu Deba a Guipúscoa, fins part de Navarra i al sud fins part d'Àlaba. Als seus territoris es parla actualment el guipuscoà, també anomenat dialecte central del basc.

Possiblement el terme d'origen celta vàrdul procedeixi de l'arrel Bar- ("limite", "extrem", "marca fronterera" en aquest cas) pel que Vardulia significaria "terra fronterera". Aquesta traducció ve avalada també per la de l'actual topònim Gipuzkoa, que prové de l'arrel basca Ipu- ("cantell", "límit") a què se li afig el sufix -oa que significa "comarca", "terra"; la seva unió dóna lloc a Ipuzkoa (l'any 1025 d.C. apareix per primera vegada escrit aquest topònim com "Ipuçcoa") sent la /g/ inicial un so afegit per facilitar la seva pronunciació. El terme Bardulia/Vardulia, amb el significat també de "terra fronterera", la veurem reaparèixer a la Crònica d'Alfons III d'Astúries referida a la Castella Nuclear (inicial) o Vétula (vella) en el segle VIII d.C.

Vascons: Va ser la tribu en què va sorgir la base del basc comú. Els vascons ocupaven tota Navarra, i part d'Àlaba, Guipúscoa i La Rioja.

Les ciutats de Kalagorri (llatí > Calagurris; castellà > Calahorra; localitat riojana), Tutera (llatí > Tutela; castellà > Tudela; localitat de la ribera navarresa) i Iruñea (llatí > Pompaelo; castellà > Pamplona; capital de Navarra) eren vascones.

El terme vascons, que prové del celta barskunes, posseeix l'arrel Bhar-s-, ben testificada en celta amb la significació de "cima", "punta", "fullatge", amb la qual cosa el significat d'aquesta paraula podria ser "els muntanyesos", "alts" o "altius". Comunament se sol acceptar com a vàlida la traducció de "els muntanyesos". La resta de les tribus, exceptuant els vàrduls, no posseeixen una traducció del nom de la seva tribu que sigui acceptada àmpliament.

Comparteix aquesta pàgina!