El regnat de Sanç VI el Savi en el segle XII es caracteritzarà pel seu intent de reafirmar la identitat, territorialitat i independència de Navarra, enfront dels intents expansionistes de Castella i Aragó que ambicionaven repartir-se el Regne de Pamplona-Nájera.
La seva primera acció a aquest reafermament identitari serà canviar al regne de nom, dient-lo Nabarrako Erreinua (nabárrakó erréynu-á) o Regne de Navarra (20). Si bé, des del segle IX que sorgeix el Regne de Pamplona, als seus habitants comunament se'ls deia navarresos i a les seves terres Nabarra ( en contraposició amb els bascos que estaven sota l'òrbita franca que seguien denominant-se vascons [ evolucionant aquesta paraula posteriorment al terme gascons ] ), oficialment no rebrà aquest nom fins al regnat de Sanç el Savi.
Una altra mostra de la reafirmació identitària dels navarresos va ser la utilització per primera vegada durant el regnat de Sanç VI el Savi de l'expressió lingua Navarrorum (llengua dels navarresos) per fer referència a la llengua basca en un dels documents notarials navarresos de l'any 1167:
"Erit autem talis differencia inter Orti Lehoarriz et Açeari Umea et succesores eorum, quod Orti Lehoarriz faciet ut lingua Nauarrorum dicatur unamaizter et Açezari Umea faciet buruçagui, quem voluerit"
Pel que fa a la realitat lingüística de Navarra s'ha d'esmentar que en l'època medieval coexistien dues comunitats lingüístiques: per una banda la de parla aragonesa (21) estesa al sud de Navarra durant la dominació musulmana; i d'altra banda, la que va continuar conservant la seva llengua preromana, el basc.
Si bé el 80-70% de la població navarresa era bascoparlant en el segle XIII, el basc mai es va utilitzar per redactar documents a la cort navarresa. Seguint els usos de l'època els escrits oficials es realitzaven en llatí o en llengües llatines i, per tant, es van realitzar en llatí, després en aragonès, posteriorment en castellà i finalment en gascó. En èpoques medievals els anglesos van utilitzar el llatí o el romanç normand del nord de França; mentre que entitats polítiques alemanyes van utilitzar la llengua llatina o romanços italians per redactar els seus documents.
(20)Navarra: hi ha una gran controvèrsia al voltant de l'etimologia del topònim Navarra, aquest, segons pareix, podria procedir de la forma basca antiga Nabarri*, adaptant-se al romanç com a Navarre i evolucionant finalment a Navarra. El topònim basc Nabarri* estaria format pel gentilici "nabar" (navarrès) més "herri" (terra, país); i, al mateix temps, el gentilici "nabar" procediria de la paraula basca naba (plana entre muntanyes"), amb la qual cosa Nabarri* significaria "terra dels navarresos" o més exactament "terra de què són de la plana entre muntanyes". La forma basca actual Nafarroa tindria també el seu origen en el gentilici antic "nabar" (navarrès), però, en compte d'afegir-se el terme "herri" (terra), com en el cas anterior, s'afegiria -oa ("zona", "comarca", "terra") comú en la toponímia basca (Gipuzkoa o Aezkoa [Navarra] ), donant lloc a la denominació Nabarroa* (d'ús més recent que Navarri*) que per influència fonètica en l'Edat Mitjana de la llengua aragonesa ( /b/ > /f/ ) acabaria convertint-se en l'actual Nafarroa. En textos medievals romanços és comú la vacil·lació entre /b/, /f/ i /h/, d'aqui que als navarresos li'ls cridara indistintament "navarros", "nafarros" o "naharros". La llengua espanyola va adquirir també la paraula basca naba i forma part del seu vocabulari des de fa segles (escrit com a nava) amb el significat de: "terra sense arbres i plana, a vegades pantanosa, situada generalment entre muntanyes".
(21) La llengua aragonesa: gran part dels territoris que donarien lloc al Comtat d'Aragó i al Regne d'Aragó inicial van formar part de la jurisdicció vascona en l'època romana i posteriorment del Ducat de Bascònia. De fet Aragó és un topònim basc que significa "el lloc de la vall" ( (h)ara(n) ["vall"] + -on [ "lloc de" ] ).
Els vascons d'Aragó, amb el seu cabdill Gartzea "Gaiztoa" (gartséa gaystóa; Garcia "el Dolent") al front, van tenir vital importància al sorgiment del Regne de Pamplona en el segle IX, a què estarien vinculats els aragonesos inicials. Aquests territoris que van conformar el Comtat d'Aragó i posteriorment el Regne d'Aragó (en desmembrar-se el Regne de Pamplona-Nájera de Sanç III "el Major" en el segle XI), en avançar cap al sud en la reconquista farien seus amplis territoris de la marca andalusina, que eren majoritàriament de llengua romànica, la qual cosa comportarà que dins del Regne d'Aragó els parlants de la llengua dels conquerits superessin en nombre a la dels conqueridors i que, per tant, la llengua romànica dels nous aragonesos passés a ser la principal del regne, sent la llengua basca desplaçada a un segon lloc. Aquesta llengua romànica serà la que en el futur es coneixerà amb el nom de llengua aragonesa.
L'idioma aragonès va sorgir de la romanització dels ibers i dels vascons que vivien al voltant de l'antiga ciutat ibera de Salduba, rebatejada pels romans amb el nom de Caesar Augusta i coneguda actualment amb el nom de Saragossa (capital actual d'Aragó). La llengua aragonesa posseeix un fort substrat lingüístic basc, ja que els territoris sota jurisdicció vascona en l'època imperial romana arribaven a 15 Km de Caesar Augusta. Sota la dominació musulmana, Saragossa va ser una important ciutat de la marca superior de l'Ándalus tenint control sobre tots els territoris que més endavant configurarien el Hajibat musulmà de Saragossa i que farien que la llengua aragonesa es convertís en hegemònica a la zona, fent desaparèixer gradualment dels antics territoris vascons, que van quedar sota la dominació musulmana, la llengua basca (nord-oest d'Aragó, sud de Navarra i La Rioja) a través d'un llarg procés de segles en què la llengua basca i l'aragonesa van conviure, tal com es pot apreciar a les Glosses Emilianenses de San Millán de la Cogolla, primera manifestació escrita de la llengua aragonesa així com del basc medieval, a les que podem trobar aclariments dels textos tant en llengua aragonesa com en llengua basca.
Al contrari del que va ocórrer amb altres llengües romàniques de la península, l'extensió d'aquesta llengua no es va donar únicament cap al sud. Es va expandir inicialment cap a la meitat nord d'Aragó, als territoris que van conformar el nucli inicial del regne, a zones que fins a època recent van ser de llengua basca (es va parlar basc a pobles del nord-oest d'Aragó fins al segle XVIII) i posteriorment cap al sud, fins a Múrcia, a mesura que el Regne d'Aragó anava conquerint territoris sota domini musulmà.
Seguint l'analogia amb la resta de llengües romàniques de la península (gallec, àstur-lleonès, castellà o català) l'expansió de les quals es va realitzar de nord a sud a través de la reconquista duta a terme pels diferents regnes peninsulars del nord, s'ha utilitzat la denominació navarrès-aragonès per fer referència a la llengua aragonesa en l'època medieval, quelcom que des d'un punt de vista històric i filològic és incorrecte. La llengua aragonesa es va estendre a La Rioja i sud de Navarra a causa de la conquesta musulmana i posterior pertinença d'aquests territoris al Califat de Còrdova i després al Hajibat musulmà de Saragossa, per la qual cosa no es pot considerar en el seu origen pròpia de Navarra. Fenòmens lingüístics com la conservació de la efe inicial en l'aragonès, i no conversió d'aquesta en hac aspirada, al contrari del que ocorre en el castellà i en el gascó, que sí que van començar a parlar-se a zones plenament bascoparlants, allunya el seu origen de Navarra atés que textos del segle XIV demostren que famílies musulmanes arrelades a la ribera de l'Ebre de Navarra continuaven sent de llengua basca.
D'altra banda, cal tenir en compte que la gran majoria de la població de parla aragonesa va començar a formar part del Regne de Navarra quan els navarresos de parla basca van portar la reconquista cap al sud en el segle XII. Per tant, el sorgiment de la llengua aragonesa es va gestar a la marca superior de l'Ándalus i no al Regne de Navarra o a l'inicial Regne d'Aragó que eren de llengua basca.
Pel que fa a la romanització dels bascos d'Aragó, la ciutat d'Osca, que es troba al nord de Saragossa i va estar sota domini musulmà, va ser un focus romanitzador de la zona nord d'Aragó, una zona que era únicament de llengua basca. De fet el primer decret de prohibició de la llengua basca del que hi ha constància és de la ciutat d'Osca i es va donar l'any 1349, al qual als corredors bascòfons d'Osca, que donaven caràcter legal a les compravendes realitzades en la seva llengua se'ls obligava a realitzar la compravenda en aragonès i se'ls multava amb trenta monedes d'or aragoneses (sols) si la feien en basc. Una ordenança de prohibició de la llengua basca a aquest mercat que segons l'Arxiu Històric d'Osca va estar vigent durant tres segles, la qual cosa dóna compte de la solidesa de la comunitat basca a Aragó i el nombre de bascoaragonesos existents, que va ocasionar que es dilatara tant en el temps aquesta prohibició.
Quan els navarresos van portar la reconquista cap a la ribera de l'Ebre en el segle XII, es van trobar amb una població bilingüe en la qual el basc havia passat a ser la segona llengua d'aquests antics territoris vascons; mentre que la primera llengua havia passat a ser l'aragonesa, després de segles de pertinença d'aquests territoris a la marca andalusina. Al contrari del que es pensava fins a època recent, que la llengua basca havia desaparegut a la ribera de l'Ebre ja en l'època romana, l'existència de textos del segle XIV als quals apareixen musulmans de l'Aljama de Tudela amb noms àrabs i sobrenoms bascos denota que la llengua basca va seguir sent utilitzada a l'extrem sud de Navarra durant la dominació visigoda i també durant la pertinença d'aquests territoris a l'Imperi Andalusí.
Al Regne de Navarra, al contrari del que ocorre actualment que la població bascoparlant de Navarra és la bilingüe (parla basc i espanyol), en aquella època la població de parla romanç era la bilingüe, ja que la llengua quotidiana a Navarra, per exemple, a la seva capital, Pamplona, fins al segle XVIII, va ser la llengua basca.
La població de parla llatina del sud de Navarra va donar lloc a la classe de llauradors del rei o ruans, constituint en el segle XIII el principal pilar econòmic i polític del regne navarrès sent començada a utilitzar la seva llengua, l'aragonesa, per a la redacció dels textos oficials que anteriorment es redactaven únicament en llatí. Durant el govern de Navarra per la dinastia francesa d'Evreux en el segle XIV, a la jura del càrrec per Carles II d'aquesta dinastia s'utilitza la forma idiomate terre (idioma de la terra) per fer referència al text de la jura escrit en aragonès; mentre que a la jura del seu fill s'utilitza la forma ydiomate Navarre terre (idioma de la terra de Navarra). En ser l'aragonès una llengua minoritària a Navarra no rebria l'apel·latiu de lingua navarrorum (llengua dels navarresos) amb el qual va ser designada la llengua basca en un document notarial, durant el regnat de Sanç VI el Savi, l'any 1167.
En l'Edat Mitjana a més del basc i l'aragonès també es parlava occità i francès al Regne de Navarra. Els occitans i francesos que vivien a territori navarrès peninsular eren comerciants dels territoris navarresos a Occitània i a França portats pels reis de Navarra per potenciar econòmicament El Camí de Sant Jaume que passava per Navarra, sent-los atorgats grans privilegis per al seu assentament. Posteriorment en estendre's els privilegis de la corona de Navarra a altres viles van acabar per fondre's amb la població de parla basca.
La llengua aragonesa, a partir del segle XIII, va ser absorbida gradualment pel castellà (encara que segueix parlant-se a la província d'Osca), convertint-se en un dialecte del mateix. Per a finals del segle XIV principis del XV l'aragonès va desaparèixer de Navarra com a llengua escrita i serà substituïda pel castellà.
Posteriorment, en el segle XVI, el castellà serà substituït pel gascó com a llengua oficial d'escriptura fins a la desaparició del regne navarrès en el segle XVII.
El dialecte castellà-aragonès és parlat actualment a les zones que van formar part del Hajibat musulmà de Saragossa (sud d'Àlaba fronterer amb La Rioja, sud de Navarra, centre i sud d'Aragó, i a part de La Rioja) i a la zona central de Navarra per expansió cap al nord del dialecte castellà-aragonès posterior a la conquesta de Navarra per Castella (segle XVI). També és parlat a part de Castella i Lleó, Castella-La Manxa, País Valencià i Múrcia, fruit de l'expansió cap al sud del Regne d'Aragó en la reconquista.
Els navarresos meridionals o aragonesos castellanoparlants tenen preferència pel sistema accentual pla, sobretot a les paraules esdrúixoles (árboles > arboles [arbres]; pájaro > pajaro [ocell]). Tal com ocorre en basc, tendeixen a realitzar la pronunciació de les paraules que formen part d'una frase en funció del sintagma; i no com en espanyol: paraula per paraula, és a dir, que cada paraula posseeix invariablement una mateixa pronunciació. Això fa que en aragonès una paraula pugui variar de pronunciació segons la seva posició dins del sintagma. En basc l'última síl·laba del sintagma sempre és accentuada suaument (`) ocasionant que en l'aragonès la vocal de l'última síl·laba del sintagma sigui llarga:
El Alvaro viene a casa
( el albároo biéne a cásaa )
Albaro etxera dator
(albárò echéra datòr)
El Alvaro ve a casa
Els castellanoparlants, per exemple, han perdut el costum basc de l'abundant utilització de la paraula "pues" (en basc: ba; en català: doncs) testificada a textos castellans medievals o conservat al castellà d'Amèrica i a pobles del nord de la província de Burgos; els parlants de dialecte aragonès segueixen utilitzant-la abundantment i als mateixos casos a què normalment s'utilitza parlant en basc.
Característiques de la llengua aragonesa:
a) Conserva les sordes intervocàliques llatines p,t,k per influència del substrat basc (pescadero > pescatero [pescater]), (gangrena > cangrena [gangrena]) o (estado > estato [estat]); igual que en basc (estado > estatu [estat]) o (golpe > kolpe [cop]). El castellà, en els seus orígens, compartia aquest mateix tret, però, en avançar cap al sud en la reconquista, va introduir en el seu sistema fonètic la lenició cèltica, convertint aquestes sordes en sonores (b,d,g). A pobles del nord de la província de Burgos, per exemple, és comú que en compte de dir pescadero (pescater) es continui dient pescatero.
b) Sonorització de les sordes posteriors a / l / (alto > aldo [alt]) que és comú a la fonètica basca:
c) La vocal protètica davant r- que també es dóna en basc:
Aquest tret és conservat pel castellà a algunes paraules, pel gascó (riu > arriu) i pel dialecte Pallarés parlat a la província catalana de Lleida, la qual cosa denota el substrat basc comú:
d) Caiguda de -ll- intervocàlica > r que pot aproximar-se a basc -l- > -r-: ( aquella > aquera ). Semblant evolució fonètica es dóna al gascó.
e) Evolució de /ea/ a /ia/ (relampaguear>arrelampaguiar [llampegar]) propi de la fonètica basca i que també es manifestava al castellà inicial (cartularis de Valpuesta):
f) No posseeix l'evolució f > h comú al substrat basc ( hoz > foz [falç]) el que denota la importància del substrat lingüístic ibèric al desenvolupament de l'idioma aragonès, ja que la característica més destacada de les llengües sorgides de la romanització de la població basca és la desaparició de la efe inicial (o fins i tot dins de la paraula al gascó) i conversió d'aquesta en hac aspirada ocorreguda al castellà o al dialecte gascó de l'occità, la qual cosa denota que el substrat basc va ser adquirit per l'aragonès sobretot a mesura que s'anava estenent cap a la meitat nord d'Aragó parlant de llengua basca.
g) Posseeix l'ús del potencial a les subordinades condicionals clàssic de les zones amb substrat basc ("si diria això" en compte de "si digués això").
La llengua aragonesa posseeix gran quantitat de basquismes: muga (frontera), bizcarra (llom de la teulada), abarca (sandàlia), arto (esbarzer; en basc actualment significa blat de moro encara que antigament va rebre aquest nom el mill) i altres més com aborral, agüerro, anayón, ausín, caparra, carrasca, chandro, chordón, magoría, naya, sabaya, sarrio o sucarrar.
Pel que fa a la toponímia, el percentatge de topònims bascos ens ajuda a conèixer el camí que va portar la romanització així com la seva solidesa: Vell Aragó (70%), Serra de Guara (50%), Sobrarb (40%) i Ribagorça (30%).
A la província d'Osca dotze mil persones continuen parlant la llengua aragonesa, denominada també amb el nom de fabla (significa "parla"). Paradoxalment les zones a què més vivament avui en dia es conserva l'aragonès no són les zones a què va sorgir la llengua, sinó les zones a què es parlava basc i es va imposar l'idioma aragonès; mentre que els territoris a què va sorgir la llengua aragonesa actualment són parlants de castellà.
El tercer pilar d'aquest reafermament identitari dels navarresos durant el regnat de Sanç El Savi serà lluitar bravament pel manteniment de les fronteres navarreses establides un segle abans pel testament de Sanç el Major, quelcom que com podrem comprovar, no van aconseguir.
En aquest segle, el Regne de Castella, a fi de posseir els ports bascos del Cantàbric per poder donar sortida als productes de la meseta i poder comerciar d'aquesta manera amb Bruges (Flandes) i altres ports europeus, va aprofitar la debilitat política i econòmica del Regne de Navarra. Un regne que no va poder seguir expandint-se cap al sud en la reconquista en haver quedat encotillat entre els regnes de Castella i Aragó.
Raons principalment estratègiques feien de La Rioja l'objectiu prioritari de les pretensions castellanes, que van aconseguir imposar-se ja des de 1135. Si bé Sanç VI El Savi, eficientment, va realitzar una reestructuració de la malparada economia navarresa, els intents de mantenir les fronteres del seu regne van resultar fallits i en 1179 va haver de pactar amb Castella un repartiment territorial que reduïa de forma considerable i definitiva l'àrea del seu domini.
Biscaia i La Rioja no tornarien a integrar-se a l'àmbit navarrès i pocs anys més aconseguirien mantenir-se a ell les restants terres basques occidentals. La nova direcció dominant nord-sud de les relacions econòmiques europees i el matrimoni d'Alfons VIII de Castella amb Leonor d'Aquitània (1170) convertien a Àlaba i Guipúscoa en el nou objectiu prioritari de l'expansionisme castellà. La fustigació s'aguditza en els últims anys del segle: el nou tractat castellà-aragonès per al repartiment de Navarra acordat en 1198 a Calataiud dóna pas a la invasió del regne, que la pròpia desconfiança entre els aliats va fer fracassar. Però, l'any següent, l'exèrcit castellà, penetra per Treviño (actual enclavament burgalès dins de territori alabès) i posa setge a Vitòria, que es rendeix en els primers dies de gener de 1200. El mateix any, en circumstàncies difícils de precisar, l'exèrcit castellà també va prendre les terres d'Uda (actual Treviño [Burgos]), Àlaba, Durango (actualment a Biscaia), Guipúscoa i Sant Sebastià (actualment capital de Guipúscoa), segons detallen les cròniques, junt amb diversos castells que guarnien aquests territoris. El rei de Navarra veia reduït el seu domini peninsular al territori que, amb petites variacions posteriors (la pèrduda de la Baixa Navarra pertanyent actualment a França i territoris alabesos meridionals), constitueix l'actual regió de Navarra.
Les Guerres de Bàndols. La conquesta castellana d'Àlaba i Guipúscoa. Biscaia sota l'òrbita de Castella: el primer territori basc occidental a deixar de pertànyer al Regne de Navarra va ser Biscaia, ja que en 1179 Sanç el Savi es va veure obligat a pactar la cessió de part dels seus territoris a Castella. Mentre La Rioja era annexada a la corona castellana, Biscaia tornava a ser independent però sota l'òrbita de Castella, restaurant-se el senyoriu biscaí que passaria a ser governat, de nou, per la dinastia procastellana dels Haro. El territori alabès va ser envaït per Castella en 1200 i després de 132 anys d'ocupació va ser annexat a la corona castellana. I finalment, en el cas guipuscoà, els seus territoris van ser envaïts i annexats per Castella en 1200.
Amb la presa de control per part de Castella d'aquestes terres en el segle XIII es donaria començament a una de les etapes més convulses de la història basca. Des d'aquest segle, fins al XVI, van ser contínues les lluites entre els diferents bàndols que pugnaven per aconseguir el control de les diverses regions basques.
Els gamboïns i els onyacins eren les fraccions que es disputaven el control de les regions basques occidentals; sent disputat aquest control a Navarra per agramontesos i beaumontesos. Els gamboïns eren lleials a la corona de Navarra; els onyacins, per contra, eren partidaris de la unió de les regions basques occidentals a Castella (si bé aquestes lleialtats a una o a altra corona van canviar algunes vegades en funció dels interessos de cada fracció).
Onyací va ser el guipuscoà Sant Ignasi de Loyola que, abans de fer-se sacerdot, va ser soldat i va participar a la conquesta castellana de Navarra. La família del patró de Navarra, Sant Francesc Xavier, per contra, era agramontesa i contrària a la conquesta castellana recolzada pels beaumontesos. Aquest sant era només un nen quan els castellans van envair Navarra i, junt amb la seva família, va haver de fugir de la seva terra.
Els onyacins es van convertir moltes vegades en la mà dreta de la monarquia castellana. Veiem un cardenal Mendoza, descendent dels onyacins alabesos, que, anant en contra de la consanguinitat dels futurs reis catòlics, oficia el seu matrimoni.
La col·laboració estreta de la noblesa basca occidental amb la monarquia castellana anirà in crescendo en les dècades següents, fins que en el regnat de Felip II, durant l'apogeu de l'Imperi Espanyol, en el segle XVI, els "biscaïns", que era com s'anomenava en l'època moderna als bascos occidentals, riojans, càntabres orientals i, en menor grau, als navarresos, monopolitzen l'administració de la cort espanyola i de les colònies de l'imperi. Existeix, durant aquesta època, una associació generalitzada, històricament errònia, entre el poble basc, el càntabre i l'iber, considerant la cultura i llengua basques com les originàries dels espanyols; i els furs bascos com les lleis ancestrals dels espanyols, unes lleis que havien de ser respectades i salvaguardades per la monarquia espanyola com a màxim exponent de l'espanyolitat. Els bascos representaven les essències d'Espanya, l'Espanya indòmita, els càntabres, que mai van poder ser conquerits ni pel mateix Imperi Romà, prova d'això, segons les creences errònies de l'època, el que la seva llengua mil·lenària basca continuara sent parlada. L'associació entre l'espanyol i el basc va arribar a tal extrem que fins i tot en la genealogia feta pel cronista reial guipuscoà Esteban de Garibai per al rei Felip II se li va entroncar amb els càntabres inconquerits, enllaçant la monarquia espanyola amb els càntabres de l'època romana, volent reflectir així una realitat històrica en què els espanyols havien nascut per sotmetre a altres pobles però mai per ser sotmesos.
|
Regió |
Bàndol |
Seu del Bàndol |
|
Àlaba |
Onyacins |
Mendiotza (Mendoza) |
|
Gamboïns |
Gebara (Guevara) |
|
|
Guipúscoa |
Onyacins |
Lazkao (Lazcano) |
|
Gamboïns |
Olaso |
|
|
Biscaia |
Onyacins |
Muxika-Butroe (Múgica-Butrón) |
|
Gamboïns |
Abendaño |
|
|
Navarra |
Beaumontesos |
Viana |
|
Lerin |
||
|
Agramontesos |
Peralta |
|
|
Tudela |
Tornat al segle XIII, les contínues lluites entre bàndols gamboí i onyací van ser molt violentes i a elles van participar moltes persones. Els més oprimits eren, fonamentalment, els llauradors i els pobladors de les viles.
El sorgiment dels bàndols no ha estat encara definitivament marcat, diferint els historiadors així en la data com en les causes que les va produir. Generalment, se sol establir el primer quart del segle XIII com l'època en què els nobles i la societat basca en general, es trobava ja dividida en aquests dos bàndols, i 1275, com l'any en què va haver-hi la primera gran guerra entre ells.
Les raons del sorgiment d'aquesta divisió en la societat basca se sol atribuir a dos factors: el factor econòmic generat per la crisi succeïda en aquest segle, així com la polarització generada a la noblesa basca occidental entre els partidaris i contraris a deixar de pertànyer a Navarra.
Sobre el moment en què es van iniciar les hostilitats entre els bàndols, les opinions més coincidents ho refereixen a un fet succeït a l'església d'Ulibarri a Àlaba:
Era conduït un gran ciri encès a un gran baiard amb l'objetiu de ser cremat durant trenta dies consecutius a l'església, i les persones que en processó l'acompanyaven, es dedicaven durant això a celebrar els sacrificis i oracions usuals. Estava sent conduït el ciri per quatre persones, quan pujant la pendent de la muntanya, es queixaven de cansament els que anaven darrere, i van dir als seus companys: "daruagaz oinaz" (darúagas onyás; portem-lo per a baix); a la qual cosa van contestar els que anaven davant, i menys cansats: "gaindik bihoa" (gáindi bijóa; portem-lo per a sobre). Els partidaris dels hòmens que van dir "daruagaz oinaz" van donar lloc al bàndol onyací i els que van indicar "gaindik bihoa" al gamboí. L'hostilitat entre ambdós bàndols va començar, per tant, a Àlaba, i prompte va passar a Biscaia i posteriorment a Guipúscoa. Cada un d'aquests bàndols agrupava un conjunt determinat de llinatges dirigits per un Ahaide Nagusi (aáyde nagúsi, pronunciat en aquella època: ajáyde nagúsi; Parent Major).
La corona castellana, sovint, es va veure desbordada pels esdeveniments, incapaç de posar ordre als territoris arrabassats a Navarra. Van ser tres els pilars de la seva política a aquesta zona:
Postular-se com a garant de la pau: aconseguir un equilibri entre els dos bàndols que es disputaven el poder per, d'una banda, aconseguir pacificar aquests territoris en guerra contínua de bàndols i, al mateix temps, evitar que els gamboïns prenguessin el control, amb la qual cosa els territoris bascos occidentals tornarien a pertànyer a Navarra. Navarra mai va renunciar al País Basc occidental o Navarra Marítima, considerant-se legítima ama d'aquestes terres, per la qual cosa encoratjarà rebel·lions i recolzarà als gamboïns a fi de recuperar el seu territori, però els seus esforços van ser erms en contra dels onyacins i de la poderosa Castella. Si bé, al llarg del temps, va poder reconquistar part de La Rioja i territoris orientals d'Àlaba i Guipúscoa, Castella no va tardar temps a recuperar-los.
Postular-se com el progrés per als seus ciutadans: centenars de biscaïns, guipuscoans i alabesos van participar a la repoblació de Castella, molts d'ells fugint de les guerres de bàndols, atrets per les avantatjoses ajudes donades per la corona castellana; perquè, d'aquesta manera, els bascos occidentals comencessin a mirar, més cap a Castella, que cap a Navarra. Gràcies a aquestes avantatjoses prebendes colons bascos occidentals van fundar poblacions tan allunyades del País Basc com La Zubia (del basc zubia, "el pont") a la província de Granada, o Los Urrutias (del basc urruti, "lluny") a Múrcia, als que la llengua basca es va parlar durant diversos segles, conservant-se, a aquestes zones, cognoms bascos propis d'aquestes terres. Castella era i volia postular-se com a terra d'oportunitats, com posteriorment ho va ser Amèrica; mentre que Navarra havia vist paralitzada la seva expansió econòmica i territorial.
Postular-se com a garant de les llibertats basques: Castella va conservar les lleis basques establides als Furs i va aprofundir a aquestes, desenvolupant-se durant aquesta època la institucionalització del sistema foral basc, la màxima dificultat de la qual va residir a mantenir l'equilibri, entre gamboïns i onyacins, als diferents òrgans de govern.
Aquesta "randa de boixets" que va haver de fer Castella durant tres segles per poder controlar i pacificar aquesta zona, no sols va aconseguir la pèrduda de poder gradual del bàndol gamboí, sinó també la del bàndol onyací, que per als interessos de Castella, encara que procastellans, era igual de perjudicial, reafirmant d'aquesta manera l'autoritat reial castellana sobre tots els territoris d'Euskadi.
Com un dels episodis més significatius de la guerra de bàndols, tenim el succeït en 1435 a Biscaia. En aquesta època, davant la impossibilitat que els dos bàndols arribessin a un acord, va haver-hi dos alcaldes a la Vila de Bilbao. Un alcalde onyací, i l'altre, gamboí. Aquesta situació irregular va durar fins a 1445, en el que el rei de Castella Joan II i XXII Senyor de Biscaia (1405-1454), va nomenar un únic alcalde, condemnant a mort als capitostos d'ambdós bàndols. Les hostilitats entre gamboïns i onyacins van continuar i van acabar momentàniament, durant el regnat d'Enric IV i XXIII Senyor de Biscaia (1454-1474). Aquest rei va haver de desplaçar-se personalment al seu senyoriu en 1457, dirigint les Germandats (agrupacions de llauradors, habitants de les viles i alguns gentilhòmens oposats als Parents Majors), per pacificar-la, destruint les seves principals fortaleses i desterrant a Castella o confinant a molts dels Parents Majors. Així, en 1468, el Consell de Bilbao va destruir les cases que tenien a la vila alguns partidaris. Entre elles les dels Abendaño i els Basurto del bàndol onyací.
Aquestes guerres de bàndols van acabar definitivament en el segle XVI, quan, amb el descobriment d'Amèrica i la conquesta castellana de la Navarra peninsular, canvien tots els paràmetres econòmics i socials. Els Parents Majors passaran de ser cabdills de les guerres de bàndols a formar la nova burgesia basca, mercaders i promotors de la construcció de vaixells a les Amèriques, donant-se els primers passos al sorgiment d'una burgesia assentada a les viles costaneres.
En aquella època, en el segle XIII, Castella i Aragó no eren només territoris de parla llatina, també de parla basca com Navarra i els seus habitants tenien noms bascos com García (Gartzea), Sancho (Antso), Jimeno (Xemeno), Urraka, Toda (Tota) o Velasco (Belasko/Berasko), semblants als navarresos, la qual cosa dóna compte dels nexes culturals que hi havia entre els tres regnes, per la qual cosa la pertinença dels bascos a Castella o Aragó no va suposar inicialment cap impediment des del punt de vista lingüístic, cultural o social. 
A Ojacastro (nom que a documents històrics estava escrit com "Oia-castro"(22), Rioja Alta). Pròxim també, per cert, al Monestir de San Millán de la Cogolla, a una fazaña o sentència dels primers jutges castellans basats en el costum com a font del dret, l'alcalde mana capturar en el segle XIII, sobre 1239, a un merino (cap de la policia o funcionari reial) vingut de Burgos a participar a un judici, perquè segons els furs de la vila, atorgats pel rei de Castella, era indispensable saber basc per a això i el que el merino no sabés parlar basc era un afront a les lleis de la vila. Altres historiadors, en canvi, no interpreten el text escrit en castellà antic d'aquesta manera i consideren que l'alcalde d'Ojacastro, en exigir que el judici es fes en basc, ja que els de Ojacastro tenien dret a això segons el seu fur, va ser empresonat pel merino enviat per Castella que desconeixia aquest dret:
"Esto es por fazanya que el Alcalle de Oia-Castro mandó prendar D. Morial que era Merino de Castiella, porque juzgara que elome de Oia-Castro si le demandase ome de fuera de la Villa o de la Villa, que el recudiese en Bascuence. Et de si sopo Don Morial en verdad, que tal fuero habían los de Oia-Castro, e mandol dexar e dexaronle luego, e que juzgase su fuero" ("Historia de la Legislación y recitaciones del derecho civil en España", Amalio Marichalar y Cayetano Manrique, Madrid 1868)
(22) El topònim fluvial basc Oia ("llit", en llengua espanyola Oja) va donar lloc al topònim basc Oiakastro ("castro de l'Oja", adaptat a l'espanyol seguint la mateixa estructura gramatical basca com Ojacastro) i també a l'actual La Rioja (escrit en el fur de Miranda d'Ebre atorgat per Alfons VI de Castella l'any 1099 com Rioga -es pronunciava rioja-), utilitzant-se el topònim Rioja ("río Oja", en català "riu Oja" ), inicialment, en al·lusió al conjunt geogràfic dels pobles i valls que banyava aquest riu.
Totes les regions basques van conservar els furs (23) sense els quals hagués estat impossible la seva pertinença a Castella. Aquest regne va saber entendre el fort arrelament foral mantenint i desenvolupant aquests furs perquè se seguïssin autogovernant dins del regne. Era obligació del rei de Castella que després de la seva coronació, vingués a cada una de les regions basques a jurar acatament i respecte al seu Fur.
(23) Sistema foral basc: el Forua (fóru-á; "el Fur") és l'ordenament jurídic pel que s'han regit les diferents regions basques. Equivalent a una llei general que envoltava distintes classes de normes i era, al mateix temps, llei constitucional i codi civil, penal i processal. Sorgeix originàriament de tot l'entramat d'usos i costums que des de temps remots van anar refermant-se entre els bascos amb el pas del temps. El Fur basc constitueix un dels primers sistemes polítics democràtics d'Europa. Els Biltzar Nagusia (biltsár nagúsi-á; Juntes Generals) o parlaments de cadascuna de les regions basques ja en l'Edat Mitjana, van desenvolupar instruments democràtics com l'Habeas Corpus, la prohibició de turments o la Noblesa Universal (24), molt abans que els fessin altres institucions a Europa. A Biscaia, per exemple, a través del Pase Foral quedava invalidada qualsevol resolució del Senyor de Biscaia que anés contra el Fur.
(24) Noblesa Universal: estableix la igualtat civil entre veïns i habitants de la regió amb conseqüències tan notòries com la prohibició de ser sotmès a tortura o a l'exempció de tributs. Per tant, desapareixia la desigualtat entre senyors i vassalls. De la mateixa manera, el servei militar queda sotmès a uns condicionaments. Els biscaïns, per exemple, estaven obligats a seguir al Senyor de Biscaia fins a l'Arbre Malato, que estava a Luyando (frontera de Biscaia); més allà d'aquest límit, com a hòmens lliures que eren, havien de rebre un sou.
En 1234, les dinasties vascones de Navarra moren amb Sanç VII el Fort. Aquest rei va batallar victoriosament a les Navas de Tolosa contra els musulmans en 1212. Una batalla de què va sorgir el mite de l'origen de l'actual escut de Navarra que substituiria a l'Arrano Beltza ("àguila negra") vascó de la dinastia Ximena (25). Després de la defunció d'aquest rei en 1234 la corona passa a mans de Teobald de la família Xampanya.
(25) L'escut actual de Navarra: està format per cadenes d'or sobre fons roig, amb una maragda al centre d'unió dels seus vuit braços d'anelles i, sobre elles, la corona reial, símbol de l'antic regne de Navarra.
La carència per part dels antics historiadors de tota la informació que disposem en l'actualitat, suplida amb mites existents en l'època, establia l'origen de l'actual escut de Navarra en l'escut d'armes que el rei navarrès Sanç VII el Fort va adoptar com propi en 1212, després de la victòria dels reis cristians de Navarra, Castella i Lleó, contra les tropes musulmanes, succeïda a les Navas de Tolosa (actual província de Jaén, Espanya), dins de la reconquista de la península. Les cadenes, segons aquesta explicació, representarien a les que rodejaven la tenda del rei moro Miramamolí el Verd i que Sanç el Fort trencaria amb la seva pròpia espasa. I la maragda central representaria la que el rei moro vençut portava sobre el seu turbant. Aquest símbol heràldic personal de Sanç el Fort va substituir a què el mateix rei va utilitzar fins llavors, que era l'Arrano Beltza (arráno béltsa; àguila negra). En 1910 la Diputació Foral aprova l'actual disseny, basat en aquest mite, com a model oficial de l'escut de Navarra.
Amb la documentació que posseïm en l'actualitat es percep clarament que aquesta explicació no s'ajusta a la realitat, atés que l'actual escut no és més que fruit de l'associació del blocat (reforç utilitzat als escuts de guerra navarresos perquè no es trenquessin, que posteriorment evolucionaria a una espècie de carboncle) amb l'estrella vascona utilitzada amb profusió pels bascos, entre altres a l'heràldica i a l'ornamentació de catedrals, la qual cosa acabaria convertint aquest carboncle en el símbol més representatiu dels navarresos i, per tant, en l'escut del rei Teobald II de Navarra i en futur escut dels navarresos. Una estrella vascona de vuit puntes, que junt amb la mitja lluna amb el dos extrems cap a baix i els discos solars com el lauburu, ostenten el ser els símbols vascons més antics.
Aquests símbols es poden trobar des de l'Edat del Ferro basca, a l'Ídol de Mikeldi, amb el seu disc solar; però sobretot, des de l'època romana fins a l'actualitat, a esteles mortuòries, monedes (mitja lluna amb estrella de les monedes
de la Calahorra vascona) i també a escuts heràldics, tant familiars com de localitats. Per exemple, l'estrella vascona està present sola o acompanyada per la mitja lluna als escuts de les localitats navarreses d'Estella, del Burgo de San Cernin a Pamplona, Villaba i Lumbier, entre moltes altres localitats basques.
Des d'èpoques preromanes, la mitja lluna i l'estrella vascones, conjuntament, són representades, sovint, en la forma indicada en la imatge, representant, segons es creu, la conjunció de la lluna i el planeta Artizar (Artísar; Venus en llengua basca), amb la qual cosa l'escut de Navarra podria ser una evolució de la representació del planeta Venus.
L'Arrano Beltza o "Àguila Negra", segons el pare José de Moret Mendi (segle XVII), jesuïta i historiador pamplonès, al seu Annales del Reyno de Navarra, va ser el símbol personal dels reis de Navarra fins a Sanç VII el Fort (1194-1234). Al voltant d'aquest símbol hi ha molta controvèrsia sobre la durada de la seva utilització, atés que actualment només hi ha constància de la utilització d'aquest a referències escrites o a segell reial durant el
regnat de Sanç VII. Al segell de Sanç VI el Savi, pare de Sanç VII, apareix muntant un cavall i portant una espasa i un escut. A aquest escut apareix per primera vegada el blocat (reforç) amb forma d'estrella a què se li afigen unes esferetes. Al no tenir descendència Sanç VII, el nét de Sanç VI, Teobald I, pren possessió del tron navarrès i fa seu un segell molt semblant al del seu avi amb el mateix escut blocat. És ja amb el seu successor, Teobald II de Navarra, que aquest blocat, seguint l'heràldica d'aquella època, es converteix en un carboncle amb la seva maragda i esferetes a les barretes, convertint-se en el segell del rei. Un segell que es convertiria en el seu escut i finalment en l'escut de Navarra.
Aquest carboncle inicial amb la seva maragda i esferetes evolucionarà tancant-se prenent una forma quadrada. És ja en el segle XVI, després de la conquesta castellana de Navarra, que les barretes amb esferes es converteixen en cadenes.
Durant l'època de Sanç VII el Fort comencen les principals expedicions navarreses, junt amb altres regnes europeus, amb l'objecte d'intentar detenir l'expansió de l'Islam i recuperar els llocs sants d'Israel. La primera, ja citada, d'aquest rei, en 1212, que va donar lloc a la batalla de les Navas de Tolosa. La segona expedició, immersa en la Sisena Croada, va ser duta a terme pel seu successor Teobald I a Terra Santa (1238-1242), partint des de Navarra a París, i d'aquesta a Marsella, fent-se posteriorment a la mar, arribant fins a Esmirna (actual Turquia), i, d'allà, fins a Jerusalem. Finalment, l'expedició navarresa (1270) de Teobald II, corresponent a la Vuitena Croada (considerada per alguns historiadors com la setena), va partir en principi, des de Marsella per anar a Síria, en ajut del que quedava dels estats croats de la zona; però la ruta d'aquesta croada es va desviar finalment a Tunis.
En funció de les diferents dinasties d'origen francès, occità o gascó que van regnar a Navarra, els territoris de la corona s'engrandiran, en diferents èpoques, amb territoris francesos, occitans i gascons.
Amb la dinastia francesa de Xampanya l'autoritat navarresa va comprendre els territoris fronterers amb la Lorena, al nord-est de França, de Meaux, Provias i Chalons. Amb la dinastia 
francesa d'Evreux, els territoris normands del nord-oest de França de Mortain, Cherbourg, Beaumont, Eureux, Languerille, Etampes, el territori d'Angulema, al centre de França, Montpeller al sud-est de França, i el Béarn, que englobava l'actual regió basca de Sola. Amb la dinastia gascó-occitana de Foix-Albret, els territoris gascons d'Albret, l'occitana Guyena, que englobava Llemotges i Perigord, el territori gascó de Bigorra i el territori occità de Foix, sobre l'actual Andorra.
En 1238-1240 es redacta el Fur Antic de Navarra. Primera constitució escrita del regne.
En 1274 Navarra passa a dependre de la corona francesa a la mort d'Enrique I de Xampanya.
En 1328 Navarra se separa de la corona francesa. Joan i Felip d'Evreux, seran els reis de Navarra. Onze anys després començarà la Guerra dels Cent Anys entre França
i Anglaterra.
El senyor de Biscaia en 1379, Joan d'Haro, es converteix en rei de Castella. Biscaia, unida a títol personal, conserva la seva sobirania, com ho demostra el jurament ritualment prestat a Gernika pels reis de Castella i al mateix temps senyors de Biscaia.
En 1452 es redacta el Fur Vell de Biscaia, que recopila la legislació biscaïna. Cinc anys després és aprovat per Enric IV de Castella el Quadern d'Ordenances de la Germandat de Guipúscoa. Mentre que en 1463, ho farà Àlaba, redactant-se el capitulat de la Germandat d'Àlaba.
Se celebra una entrevista entre Lluís XI de França i Enric IV de Castella en 1463, els qui projecten el repartiment de Navarra. En 1483, Catalina de Foix, de la família Béarn, hereta el regne de Navarra.
En 1514 es redacta el Fur de Labort, en 1520 el de Sola, i entre 1607 i 1632 el de la Baixa Navarra.
Comparteix aquesta pàgina!
La Història del País Basc continua a la pàgina següent >> Bascos en la conquesta d'Amèrica
