El nacionalisme es va anar estenent gradualment en la primera meitat del segle XX, des de Bilbao a la resta de Biscaia i, d'aquesta, a la resta de regions de parla basca. Era una ideologia que va tenir èxit inicialment a les classes acomodades i a intel·lectuals de Bilbao, però la gent humil dels pobles, majoritàriament, continuava sent carlí i, per tant, es continuava sentint espanyola. Transcorreguts 19 anys des de la fundació del nacionalisme basc, aquest aconsegueix guanyar la presidència de la Diputació Foral de Biscaia, que recau en la persona del nacionalista Ramón de la Sota y Aburto.

Durant la segona República Espanyola (1931-1939), abans de la guerra civil espanyola, era ja una ideologia important i fins i tot hegemònica a Biscaia i Guipúscoa, amb representants al parlament espanyol. Aquesta ideologia hauria d'esperar fins a l'època franquista, perquè, dividida ja a les seves vessants ideològiques (centredreta o esquerres), es convertís en una força no sols hegemònica sinó fins i tot única, en gran part dels pobles d'Euskadi i nord de Navarra, fruit de les polítiques antibasques del franquisme que van fer que desaparegués el sentiment d'espanyolitat.

Al llarg del segle XX hi haurà diversos intents de configurar un estatut d'autonomia per als territoris bascos. Durant la República Espanyola, a través de l'avantprojecte de l'Estatut d'Estella de 1931, impulsat pel PNV i els carlins navarresos, majoritaris a les quatre regions, s'establia l'existència dins de la República Espanyola d'un Estat Basc integrat per les quatre regions basques peninsulars (Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra). Un avantprojecte que va ser ratificat per la majoria dels ajuntaments de les quatre regions. A aquest Estatut d'Estella es va voler adherir també La Rioja, on la majoria dels governants, com l'alcalde de Logronyo, la cambra de comerç de Logronyo, empresaris, així com l'església riojana es van mostrar a favor de formar part de l'Estat Basc, pels històrics llaços culturals, humans i comercials de La Rioja amb el País Basc. Tanmateix, eren grans les exigències que establia l'avantprojecte d'estatut perquè altres províncies no considerades com a basques s'uneixin al País Basc:

"(...)TERRITORI. El territori de l'Estat Basc queda avui integrat per tot el contingut dins dels límits de les actuals províncies d'Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra.

Podran ser admesos d'ara en avant a formar part integrant de l'Estat Basc altres territoris els habitants del quals així ho sol·licitin mitjançant el vot plebiscitàriament expressat del 80 per 100 dels electors inclosos al seu cens electoral per a les eleccions generals, sempre que l'admissió sigui autoritzada pel Parlament espanyol, pel Consell general basc i per les assemblees legislatives d'Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra. Serà també indispensable que el territori que sol·liciti la unió sigui continu i limítrof amb el territori basc a tot o a part del seu perímetre.

Si el dit territori estigués enclavat en la seva totalitat dins del territori basc, bastarà que sol·liciti la incorporació la majoria dels habitants d'aquell (...)"

L'adhesió riojana a l'Estat Basc havia de ser ratificada a un referèndum pel 80% de vots afirmatius dels riojans i a més aquesta adhesió, entre altres, havia de ser acceptada per cadascun dels parlaments de les regions basques, per la qual cosa les autoritats riojanes finalment van desistir en el seu objectiu d'unir-se a l'Estat Basc.

Després, l'Estatut d'Estella va ser rebutjat al parlament espanyol, la qual cosa va portar al PNV a suavitzar el seu clericalisme i intentar obrir-lo a partits no conservadors, quelcom que anava en contra de la posició del carlisme navarrès (força política majoritària a Navarra, i que, posteriorment, recolzaria l'alçament feixista) que no volia seguir endavant amb un estatut que acabés sent laic, amb la qual cosa Navarra finalment es desvincularia del projecte autonòmic basc. Per tant, el següent avantprojecte d'estatut només es va establir per a les tres regions basques occidentals (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa), cristal·litzant aquesta, per fi, en plena guerra civil espanyola, a les terres no conquerides per l'exèrcit de Franco (principalment Biscaia, amb Bilbao com a capital d'Euskadi).

En 1936, José Antonio Agirre, del PNV, forma el primer Govern Basc i és primer Lehendakari (lendakári, president) d'Euskadi en plena guerra civil espanyola. El Govern Basc encunya moneda i imprimeix segells de correus, desenvolupa també un exèrcit propi (Eusko Gudarostea; éusko gudárosteá ["Exèrcit Basc"]), integrat per 75.000 gudaris (soldats), que s'enfronta junt amb l'exèrcit republicà espanyol als sublevats feixistes.

El dilluns, 26 d'abril de 1937, es du a terme el bombardeig de Gernika per l'aviació nazi a petició de Franco. Més com a atac a un sentiment ("l'Arbre de Gernika" [guerníka] és símbol de les llibertats basques), que per ser Gernika un enclavament estratègic.

El 19 de juny de 1937 la capital d'Euskadi, Bilbao, és conquerida per les tropes feixistes i el lehendakari fuig a l'exili. Franco declara a Biscaia i Guipúscoa " províncies traïdores" per no haver recolzat la sublevació feixista i perden la seva foralitat; mentre que Àlaba i Navarra que sí la van recolzar la conserven. Hi ha més de 50.000 morts i 200.000 exiliats bascos.

Es dóna començament a una etapa en què la població bascoparlant durant quaranta anys viu sotmesa a la prohibició de la seva llengua, de la seva cultura i de l'ensenyament en llengua basca a les ikastoles (escoles a què s'imparteixen les matèries en basc), condemnant a l'analfabetisme en la seva llengua materna a tota la població euskaldun (bascoparlant), que haurà d'aprendre i viure ràpidament en una llengua i una cultura castellanes, que només havien existit a les ciutats basques, sud d'Àlaba i sud de Navarra, però que a la resta es desconeixien completament.

Tots els llibres escrits en llengua basca i les ikastoles van ser cremades i es va donar càstigs exemplaritzants a part de la població bascoparlant perquè l'aprenentatge del castellà fos més ràpid. Quedant lliures d'aquesta repressió cultural els bascos de les ciutats, sud d'Àlaba i els navarresos meridionals per als quals el franquisme, en ser castellanoparlants, va ser semblant al de la resta dels espanyols.

El règim franquista va ocasionar la pèrduda del sentiment d'espanyolitat de gran part de la població basca, la qual cosa va fer arrelar l'independentisme, un sentiment que era minoritari abans de l'arribada de Franco (el nacionalisme basc, tant a la seva vessant de centredreta (PNV) com d'esquerres (ANV), abans de l'arribada del franquisme era autonomista).

L'arrelament del nacionalisme basc en grans capes de la societat basca, tant acomodada com humil, es va donar, per tant, en l'època de la dictadura franquista amb la prohibició de tot el que fos basc. Per a la població de les ciutats basques, en ser castellanoparlants, el franquisme va significar la pèrduda de les llibertats, com a la resta d'Espanya. Mentre que per a la població dels pobles que era bascoparlant, a més de pèrduda de les llibertats, va significar també un atac a la seva identitat. La forma de ser espanyol d'un euskaldun o bascoparlant era sent basc. El franquisme va obligar a la població bascoparlant a triar entre el que era basc i el que era espanyol. A renegar del basc. El ser basc i el ser espanyol per als bascoparlants es va convertir en quelcom antagònic i la majoria va triar ser basc. D'aquesta manera el nacionalisme i l'independentisme es va arrelar a la societat basca i va sorgir un antiespanyolisme el màxim exponent del qual en extremisme va ser ETA.

En 1959, neix ETA, Euskadi Ta Askatasuna (euskadi ta askátasuná, "Euskadi i la llibertat"), organització armada que va sorgir per lluitar contra el franquisme i que després de l'arribada de la democràcia va romandre utilitzant la violència per aconseguir els seus fins polítics al marge de vies democràtiques, uns fins polítics entre els que està la consecució del dret d'autodeterminació, exercitar aquest dret i aconseguir la independència del País Basc, la seva unitat territorial i posterior establiment d'un estat socialista basc. ETA va sorgir de l'odi cap a tot l'espanyol fruit de la imposició d'una visió monolítica del ser espanyol, és a dir, espanyol és tot aquell que parli espanyol. Les cultures gallega, catalana i basca no són espanyoles, per la qual cosa s'ha d'acabar amb elles.

 

 

 

 

Comparteix aquesta pàgina!