Els Árabs i la Batalla d'Orreaga (Roncesvalls)

En el 711 els àrabs del califa Musa al comandament de Tarik van desembarcar a Hispània, derrotant a l'exèrcit del visigot Roderik o Rodrigo (en la història és conegut com al senyor Rodrigo). La relació entre els bascons i els àrabs va fluctuar entre l'amistat i la guerra. Abans del 714 Musa havia arribat ja a Saragossa. El comte Casius, que dominava a algun lloc a la vall de l'Ebre, adonant-se de la difícil situació militar, segurament amb l'esperança de conservar les seves terres, va passar el 714 al servei del califa, donant lloc posteriorment a la família mossàrab dels Banu-Qasi. Una família que tindria vital importància en el sorgiment del futur Regne de Pamplona. Un regne que va sorgir de la cooperació entre els bascons liderats per Eneko Aritza i els Banu-Qasi mossàrabs de la ribera de l'Ebre.

L'any 778 l'exèrcit franc de Carlemagne, al comandament del gran paladí Roland, no pot conquerir la ciutat de Saragossa ocupat pels àrabs, i a la tornada arrasa Pamplona. El dia 15 d'Agost de 778, quan les tropes franques es disposaven a creuar els Pirineus per a retornar a França; les hosts bascones organitzades per a venjar la destrucció de Pamplona, estaven esperant al pas d'Orreaga (Roncesvalls, Navarra) per a dur a terme una emboscada. Mitjançant roques llançades des de les muntanyes circumdants, cap a la senda a què es trobava l'exèrcit franc, van acabar amb ell. La mort de Roland en aquesta batalla, així com la derrota de l'exèrcit imperial carolingi (l'exèrcit més poderós d'Europa en aquella època) a les mans dels bascons, va inspirar l'any 1090 "La Chanson de Roland" (la cançó de Roland), obra cima de la literatura èpica francesa.

El Regne de Pamplona

L'any 824, un nét d'un duc de Bascònia, seria primer rei de Pamplona o Iruñea (irúnye-á, prové de l'euskara arcaic Hiri Ona, Villabona en euskara), es deia Eneko Aritza (eneko Arítsa), Enecco o Iñigo Aresta, en castellà. Donant lloc a la primera dinastia navarresa, la dinastia dels Aritzes.

L'any 892, Sant Lleó, que va vindre a evangelitzar als bascs, és decapitat a Baiona, ocupada llavors pels normands. Guillem Sanxe, duc dels bascons, fa retrocedir definitivament als normands.

El Jaurerri o Senyoriu de Bizkaia

Bizkaia va aconseguir la seva independència del Regne de Lleó, en un dia de Sant Andreu de l'any 870 en la batalla de Padura, en la qual els biscaïns van derrotar les hosts del rei lleonès Ordoño.

Anticipant-se així Bizkaia a Castella en la recerca d'una independència més d'acord amb les tradicions peninsulars que amb la monarquia lleonesa, que tractava de ressuscitar el regnat visigòtic amb els seus costums germànics. El seu primer jaun o senyor seria Jaun Zuria (senyor blanc).

El Regne de la Terra Plana, Nafarroa

En lluita constant amb francs i àrabs, el Regne de Pamplona va anar estenent-se cap als antics dominis dels bascons. En avançar la reconquista cap a les terres planes del sud, el Regne d'Iruñea, va passar a anomenar-se Nafarroa, la terra plana. Encara que el Regne de Pamplona no va passar a ser oficialment el Regne de Navarra fins al segle XII, durant el regnat de Sanxe el Savi [ el mateix que va anomenar per primera vegada a l'euskara com "Linguæ Navarrorum" (1) ]. El mestissatge de bascs i mossàrabs a la ribera de l'Ebre i al Romanzado (meitat est de Navarra), va donar lloc al sorgiment d'una nova llengua llatina, la llengua navarresa-aragonesa. Si bé el 80% de la població navarresa era bascoparlant, l'euskara mai es va utilitzar per a redactar documents en la cort navarresa. Seguint els usos de l'època, els escrits oficials es realitzaven en llatí o en llengua llatina autòctona, i per tant es van realitzar majoritàriament en navarrès-aragonès. En aquesta mateixa època, els anglesos, van utilitzar el llatí o el romanç normand del nord de França, mentre que entitats polítiques alemanyes van utilitzar la llengua llatina o romanços italians per a redactar els seus documents. Els primers escrits en llengua navarresa-aragonesa i en euskara, els trobem en els Còdexs Emilianensos de Sant Millán de la Cogolla (per a més informació sobre aquests còdexs visitar la pàgina Història de l'Euskara). Tristament, la llengua navarresa-aragonesa, a poc a poc, va ser absorbida pel castellà (encara que afortunadament, segueix parlant-se a la província d'Osca), convertint-se en un dialecte del castellà. Aquest dialecte és parlat actualment, al sud d'Àlaba i de Navarra, Aragó, i a part de les comunitats autònomes de La Rioja, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, i País Valencià. A la província d'Osca tretze mil persones segueixen parlant la llengua navarresa-aragonesa.

(1) "Linguæ Vasconum Linguæ Navarrorum est", la llengua bascona és la llengua dels navarresos, Sanxe el Savi, rei de Navarra (any 1167).

Unitat de la població euskaldun des del Cantàbric fins a Catalunya

L'any 1004, davall el regnat de Sanxe Garcés III el Major, el Regne de Pamplona, seguint la política d'unitat bascona impulsada pels seus reis i amb la intenció de recuperar el territori perdut pels bascons, enfront de francs i visigots; havia aglutinat ja, dins de la seva corona, a gran part dels territoris de parla basca de l'època (l'euskara s'estenia des de part de Cantàbria fins part de la província de Lleida a Catalunya), tant peninsulars com continentals, estenent-se per tota la zona pirinenca fins als comtats catalans i estant Gascunya i el comtat de Toulouse dins de la seva zona d'influència. Aconseguint-se d'aquesta manera, la unitat política de gran part de la població bascoparlant dins del Regne de Pamplona i acollint dins del seu si, als encara comtats de Castella i Aragó, on en aquella època, la major part dels seus pobladors eren bascoparlants.

Sanxe Garcés III el Major va aconseguir que el Regne de Pamplona fóra considerat com un dels estats més importants d'Europa, estenent-se per gran part de la península, el que li va portar a ser conegut en les cròniques europees de l'època com a rei de "Wasconum Gens, Wasconum Nationem" (tribu bascona, nació bascona), ja que si bé el regne estava habitat per parlants dels romanços astur-lleonès, castellà, navarrès-aragonès i gascó, el nucli humà sobre el qual se sustentava el Regne de Pamplona era majoritàriament d'origen basc. També va ser denominat per l'aba Oliba de Ripoll com "Rex Ibericus" (Rei d'Ibèria). En unir el Regne de Lleó a la corona pamplonesa (any 1034) va prendre el títol de "Imperator" (Emperador). Va ser un monarca que es va obrir a Europa i a la modernitat, després de segles d'aïllament peninsular i va permetre la irrupció a la península de l'ordre renovadora de Cluny. En les seves expansions i relacions polítiques sempre va tendir més cap a Europa i en política domèstica, cap a les zones bascoparlants com Gascunya (pels llaços de parentiu cultural i ètnic amb els gascons), Àlaba, la Navarra Marítima (Bizkaia i Gipuzkoa), o Castella, Aragó i nord-oest de Catalunya bascoparlants. D'aquesta forma, Sanxe Garcés III el Major, va aconseguir la unitat política de gran part de la població bascoparlant i unir tots els territoris bascons previsigòtics dins del Regne de Pamplona.

Pel que fa a la frontera cristiana pirinenca, va necessitar la recuperació dels comtats d'Aragó i Sobrarbe, practicament perduts a causa de les incursions d'Almanzor (999) i Abd al-Malik (1006), així com el restabliment de la legitimitat dinàstica al comtat de Ribagorça. Entre els anys 1016 -1018 va reconquerir Aragó i Sobrarbe i va ampliar els seus dominis amb la conquesta de la ribera islamitzada del Zinka amb capitalitat a Boltaña, amb part de la vall d'Aierbe i amb la vall de Nocito. Encara que possiblement va alliberar les valls d'Esera i d'Isabena, afectats també en 1006 per Abd al-Malik. El comtat de Ribagorça no es va incorporar de dret al regne pamplonès fins a 1025, quan la comtessa Major, en greu crisi dinàstica i política, agreujada per les apetències territorials del comte Raimon III de Pallars, va renunciar als seus drets a favor de la seva neboda la reina Major, esposa de Sanxe III. Va iniciar la revitalització de l'assolat comtat aragonès amb la restauració del monacat, tradicional institució religiosa i de poder econòmic. En l'aspecte politicomilitar, va institucionalitzar el «seniorado» -tinença delegada de castells- a Aragó i Sobrarbe, i va fortificar la frontera meridional des d'Uncastillo a l'extrem occidental fins a Perarrua a l'oriental, enfront de les places musulmanes d'Eiea (Ejea), Aierbe, Bolea, Oska (Osca), Alquézar, Nabal, Barbastre, Graus i Benavarri.

L'any 1023, crea el Vescomtat de Lapurdi per al seu cosí Llop Sanxe, qui s'instal·la a Baiona, i atorga la regió de Zuberoa al vescomte Guillem Fort; aquests actes que s'inscriuen dins del sistema feudal, portaran conseqüències molt pesades per a la unitat política de la població bascoparlant.

Fi de la unitat dels euskalduns, decadència del Regne de Pamplona

A la seva mort en 1035, va llegar el regne de Pamplona al seu primogènit Garcia Sanchez III, el comtat de Castella a Fernand, el d'Aragó a Ramir I i els de Ribagorça-Sobrarbe a Gonçal.

La repartició del regne després de la mort de Sanxe Garcés III el Major entre els seus quatre fills, anant en contra de la llei bascona de successió, va donar lloc al sorgiment dels regnes de Castella i Aragó. Començant amb això la decadència del Regne de Pamplona i fi de la unitat política de la població bascoparlant. Aquests regnes en seguir la seva expansió cap al sud en la reconquista, van anar augmentant més i més la seva població llatina. A causa d'això, a poc a poc l'euskara, que era la llengua majoritària a aquests regnes i llengua materna dels primers reis de Castella i Aragó, va anar perdent pes i desapareixent. D'altra banda, en aquelles èpoques, l'euskara, va ser considerat pel cristianisme, com una llengua bàrbara i pagana. Llengua i cultura llatines eren sinònims de cristiandat, atés que la major part de la població euskaldun era pagana. A mesura que avançaven les llengües i cultures llatines, avançava el cristianisme. Fins que ja en el segle XIV, l'euskara, va ser considerat com quelcom exogen i propi només, del Regne de Navarra. Donant lloc als primers decrets de prohibició de l'euskara, tant a Castella com a Aragó. Un d'ells el podem trobar en les ordenances municipals de la ciutat d'Osca de 1349, en el que s'assenyala el següent:

"Item nuyl corredor nonsia usado que faga mercaderia ninguna que compre nin venda entre ningunas personas, faulando en algaravia nin en abraych nin en basquenç: et qui lo fara pague por coto XXX sol"

Prohibint d'aquesta manera l'ús de l'àrab (algaravia), de l'hebreu (abraych) i de l'euskara (basquenç) al mercat d'Osca davall multa de 30 sols (moneda d'or aragonesa) i obligant per tant a les comunitats àrab, hebrea i basca de la ciutat, a parlar únicament en romanç. És molt significatiu que en l'Edat Mitjana a partir del segle XIV, tant a Castella com a Aragó es prohibís el jueu, l'àrab i l'èuscar, ja que representaven la religió hebrea, la islàmica i l'antiga religió pagana de Mari, que era la que processaven majoritàriament els euskalduns. Per a més informació sobre l'antiga religió basca visitar Història de l'Euskara. Cal dir també, que a les jueries, tant a Tudela com a Osca, celebraven actes culturals en els que s'utilitzava l'hebreu. Els comerciants hebreus entre ells, per a no ser entesos, tenien el costum d'intercanviar paraules en aquest idioma que feia incomprensible el seu enteniment per persones que no foren de la dita ètnia. Els bascoparlants de la ciutat d'Osca, eren pobletans dels pobles circumdants que anaven a nuclis urbans a comerciar amb les seves viandes o gent bascòfona establida a les ciutats a què el romanç era majoritari, mentre que la comunitat àrab descendia dels àrabs assentats a Osca durant la pertinença d'aquesta ciutat a l'Islam.

Pèrduda del Regne de Navarra de les Bascongades i Iparralde

En 1193, el vescomte de Lapurdi Guillem Raimon cedeix els seus drets senyorials al rei d'Anglaterra, Enric Plantagenet, convertit ja en duc d'Aquitània gràcies al seu matrimoni amb Leonor d'Aquitània.

En el segle XIII, el Regne de Castella, en nom a posseir els ports bascs del Cantàbric per a poder donar sortida als productes de la meseta i poder comerciar d'aquesta manera amb Bruges (Flandes), va aprofitar la debilitat política i econòmica del Regne de Navarra. Un regne, que no va poder seguir estenent-se cap al sud en la reconquesta, en haver quedat encotillat entre els regnes de Castella i Aragó, i que de la mateixa manera, era incapaç de posar fi, a les guerres civils entre bàndols que es disputaven el control de les tres regions bascongades i de Navarra durant gran part de l'Edat Mitjana. El Regne de Navarra, en la seva decadència política i econòmica, era incapaç de posar ordre als seus territoris, Castella, veient aquesta decadència, es va aprofitar d'aquestes rivalitats recolzant segons a quina regió a un o un altre bàndol. Amb unes contrapartides polítiques que comportaven la separació d'aquestes regions del Regne de Navarra i posterior pertinença d'aquestes a Castella. La unitat de Bizkaia i de Gipuzkoa al Regne de Castella es va deure més als interessos de les fraccions imperants a cada u dels territoris, que a l'interès general de la població de cada una de les regions bascongades.

També cal tenir en compte que no existia una consciència nacional navarresa o basca que comportés un sentiment d'unitat a Navarra. Existia al contrari, un fort arrelament del Senyoriu com a entitat política de cada una de les regions i una forta identitat alabesa, guipuscoana i biscaïna.

D'altra banda la unió a Castella no resultava gens traumàtica des del punt de vista lingüístic, cultural i social, atés que a la part nord de Castella es parlava euskara [l'any 1200 els reis de Castella donaven fur als ciutadans d'Ojacastro (La Rioja) per a poder utilitzar l'euskara a les diferents institucions castellanes, tots els judicis es realitzaven en euskara].

Gipuzkoa, com a contrapartida pel suport castellà al bàndol que va aconseguir la supremacia al territori, va haver d'acceptar com a senyor al rei de Castella en el 1200. Mentre que en 1224, Bizkaia s'independitza de Navarra.

El cas d'Àlaba va ser diferent ja que va ser conquerida per Castella en el 1200. Com Gipuzkoa pertanyia ja al dit regne, era necessari que Àlaba també formés part, sinó no hi hagués hagut cap manera d'arribar des de Castella fins a Gipuzkoa per via terrestre. Després de diferents vicissituds, en 1332, Àlaba es veu forçada a acceptar com a senyor al rei de Castella després de 132 anys d'ocupació castellana.

El senyor de Bizkaia en 1379, Joan d'Haro, es converteix en rei de Castella. Bizkaia unida a títol personal, conserva la seva sobirania, com ho demostra el jurament ritualment prestat a Gernika pels reis de Castella i de Bizkaia.

Totes les regions bascongades van obtenir uns furs sense els quals hagués estat impossible la seva pertinença a Castella. Aquest regne va saber entendre (enfront del centralisme navarrès) el fort arrelament de la identitat alabesa, guipuscoana i biscaïna, dotant-los d'uns furs perquè es poguessin autogovernar dins del Regne de Castella.

En 1234, les dinasties bascones de Navarra moren amb Sanxe el Fort, la corona passa a mans de Teobald de la família Champagne.

En 1307, el vescomte Auger cedeix els seus drets de Zuberoa al rei d'Anglaterra i es retira a Navarra.

En 1449, Gaston de Foix, a les ordres de França, ocupa Zuberoa que es trobava davall l'autoritat anglesa. En 1450, pel tractat d'Aiherre, Lapurdi es posa davall l'autoritat del rei de França a canvi del respecte a les seves institucions forals. En 1451, França conquesta Baiona. Se celebra una entrevista entre Lluís XI de França i Enric IV de Castella en 1463, els qui projecten el repartiment de Navarra. En 1483, Catalina de Foix, de la família Bearn, hereta el regne de Navarra.

Conquesta espanyola del Regne de Navarra

Després de la mort de Carles III l'any 1425, Navarra es va veure sumida en una profunda crisi institucional ocasionada també per l'enfrontament entre les faccions en litigi que es disputaven el control del regne. En la primera dècada del segle XVI, només quedava del Regne de Navarra, l'Alta Navarra (pertanyent actualment a Espanya) i la Baixa Navarra (avui en dia pertanyent a França). Navarra estava en estat de preguerra civil entre Beaumontesos, al nord i centre-oest de Navarra i Agramontesos al centre-est i al sud, a la ribera de l'Ebre.

Regnaven a Navarra Catalina i Joan d'Albret, als qui Fernand el Catòlic va invitar a formar part de l'aliança contra el rei francès Lluís XII, sense resultat algun. En realitat, els reis de Navarra temien tant a França com a Espanya, les dos grans potències que la rodejaven, i aquestes al seu torn, pretenien annexar-se el seu petit territori, no tant per a acrèixer els seus dominis com per a evitar l'aliança amb l'enemic. En aquesta situació, Fernand el Catòlic va tenir notícies del Tractat de Blois, firmat el 18 de juliol de 1512 entre França i Navarra, contrari als seus interessos polítics i immediatament va invadir Navarra amb l'ajut dels beaumontesos (contraris a Catalina i Joan d'Albret, que eren recolzats pels agramontesos). El duc d'Alba va aconseguir (25 de Juliol de 1512) la rendició de Pamplona, i encara que els francesos van intentar recuperar el regne, no van tardar en retirar-se d'ell.

En 1515 les Corts de Castella, celebrades a Burgos, van incorporar la corona de Navarra a la del tron castellà. Es va reconèixer que cada una de les dues monarquies mantindrien les peculiaritats en les seves lleis, territori i govern i que Navarra era un regne diferenciat de les altres monarquies espanyoles, quant al seu territori, jurisdicció, judicis i govern. La incorporació significaria a més, una unió d'iguals entre dos regnes, amb un reconeixement exprés dels furs i lleis navarresos. L'última resistència a la invasió espanyola es troba a Amaiur (Maia) en 1522.

El rei de Navarra en 1530, torna a ocupar la Baixa Navarra, abandonada per Carles I d'Espanya. En 1589, Enric III de Navarra es converteix en « Rei de Navarra i de França » davall el nom d'Enric IV.

Per un edicte d'unió en 1620, Lluís XIII, rei de Navarra i de França, uneix Navarra a la corona francesa, encara que l'acte no és reconegut pels navarresos els qui tenen els seus mandataris a Pabe (Pau). En 1631, Bizkaia aprofitant l'alçament de catalans i portuguesos per la seva independència d'Espanya, intenta també independitzar-se; encara que la rebel·lió és sufocada per l'exèrcit espanyol, tant a Catalunya com a Bizkaia, si bé Portugal, aconsegueix independitzar-se. Pel tractat dels Pirineus en 1659, Lluís XIV renuncia als seus drets legítims sobre la Navarra meridional, encara ocupada pels espanyols. En 1661, s'executa a Bernard de Goihenetxe, dit Matalaz, cap de la revolta de Zuberoa en contra de l'autoritat francesa.

Pel Tractat d'Elizondo en 1765, els reis d'Espanya i de França fixen la frontera dels seus regnes a territori pirinenc navarrès, el tractat no s'aplicarà, a causa de la protesta de navarresos del nord i del sud. En 1789, la revolució francesa, suprimeix les institucions forals de Zuberoa i de Lapurdi, i s'annexa la Baixa Navarra, qui no ha volgut participar en les reunions parlamentàries a Versalles. En 1790, es crea el departament de Baixos-Pirineus (Pirineus atlàntics) que nega identitat pròpia als bascs continentals.

Les guerres Carlines

Primera guerra carlina (1833 - 1839), on participen part dels bascs meridionals recolzant als carlins, no per causes dinàstiques, sinó per defensar la no desaparició de les institucions basques establides en els furs. En 1839, els carlins són derrotats. Se celebra la convenció de Bergara, que porta amb si la pèrduda dels règims forals d'Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra. En 1841, es transfereix la duana espanyola de l'Ebre al Bidasoa. Comença en 1845, l'èxode massiu de bascs a Amèrica del sud, que ja havia començat el segle anterior per a fugir de la fam. Gran part de la població bascoparlant de Navarra va emigrar a Amèrica, el que va fer que l'euskara que seguia essent la llengua majoritària dels navarresos, fóra perdent terreny a marxes forçades, mentre que el castellà, en altre temps llengua pròpia només de la ribera de l'Ebre en el sud de Navarra i del centre-est (romanzado), es va anar estenent cap al centre i nord de la regió.

Es comença a implantar a Biscaia una indústria siderúrgica moderna, que posteriorment faria d'aquesta, una terra d'immigració i no d'emigració. A la que van començar a arribar milers de persones provinents de diferents parts d'Espanya. De la situació precària i d'explotació que els treballadors van haver de sofrir a la mina i siderúrgia biscaïnes de la marge esquerra del riu Nervion, sorgiria uns dels primers llocs a què es va refermar amb més força una nova ideologia, el socialisme. Defensant el dret dels treballadors a una vida digna.

En 1856, se celebra una convenció francoespanyola, per a aplicar la fixació de la frontera compartint Navarra.

Segona guerra carlina (1872 - 1876), en la que les aspiracions basques de recuperar la sobirania es veuen truncades per la derrota de les tropes carlines, el que ocasiona el reforçament del centralisme espanyol i pèrduda definitiva dels règims forals.

Pèrduda de les Institucions Forals, sorgiment del Nacionalisme i Independentisme basc

Fruit de la humiliació que va suposar per a certs sectors foralistes la pèrduda d'unes institucions seculars, a través de les quals s'havia aconseguit amb major o pitjor fortuna integrar la realitat basca a Castella i posteriorment a Espanya. Va començar a sorgir entre aquests sectors, en gran manera de Bizkaia, l'independentisme biscaí, amb Sabino Arana al cap. Sabino Arana, era al començament un independentista biscaí (2), ja que segons ell, en abolir els furs després de perdre les guerres carlines, la corona espanyola havia trencat el pacte d'integració dels biscaïns a Castella i posteriorment a Espanya, per el que els biscaïns deixaven de ser espanyols. Per això als militants del Partit Nacionalista Basc se'ls segueix anomenant encara bizkaitarres (biscaïns). Tot i que ràpidament, aquesta ideologia independentista biscaïna, es va barrejar amb els corrents romàntiques de finals del segle passat: una llengua, un poble, una nació. Donant lloc al nacionalisme basc i posterior fundació per part de Sabino Arana del Partit Nacionalista Basc en 1895. Anomenant a la nació a què viuen els bascs Euzkadi (3).

(2) La ikurriña o bandera basca, al començament, va ser dissenyada per Sabino Arana i son germà com a bandera independentista de Bizkaia. El fons roig de la bandera correspon amb el color roig de la bandera biscaïna (la sang dels biscaïns). La creu blanca simbolitza la cristiandat dels biscaïns i l'aspa verda (la creu de Sant Andreu) simbolitza la independència de Bizkaia, atés que en un dia de Sant Andreu de l'any 870, Bizkaia es va independitzar del Regne de Lleó. Encara que en evolucionar l'independentisme biscaí al basc del PNB, es va prendre la ikurriña com a bandera independentista de l'Euzkadi de les sis regions forals d'Euskal Herria somiada per Sabino Arana.

(3) Euzkadi, neologisme inventat per Sabino Arana que considerava, que la forma Euskal Herria (poble capaç de parlar euskara, que és la manera en què han anomenat els bascoparlants a la seva terra des de l'època visigòtica, independentment, del territori a què pertanguin), no era apropiada per a designar a la nació basca i llavors va inventar la paraula Euzkadi que significa: terra dels bascs. El fet d'escriure'l amb "z", vé que Sabino Arana considerava que l'arrel eusk- (basc) s'havia d'escriure amb "z" (euzk-) perquè era una contracció de la paraula e(g)uzk(iko) [del sol] i basava aquesta etimologia, que els antics bascs adoraven la deessa Mari també coneguda com Maia o Ama-Lur (mare terra), el símbol còsmic de la qual era el sol, i la seva representació gràfica, el disc solar anomenat lauburu (laubúru, tetracèfal, aquest símbol ho pot observar al començament de la pàgina web a què vostè es troba, a l'esquerra i a la dreta del títol).

I com eguzki (egúski, sol) es pronuncia amb "z", doncs Euzkadi, segons ell, també s'havia d'escriure amb "z". Però com actualment, en tots els dialectes, l'arrel eusk- que dóna lloc a termes com euskara, Euskal Herria, euskaldun, es pronuncia amb "s", la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, Euskaltzaindia, considera que la forma correcta d'escriure tots els derivats d'eusk- és amb "s" i no amb "z". Pel que Euskadi s'ha d'escriure amb "s". Encara que alguns penebistes per seguir la tradició del seu fundador en ocasions el segueixen escrivint amb zeta. Per a conèixer com era l'antiga religió basca visitar la pàgina Història de l'Euskara

El Règim Franquista

Després de diversos intents al llarg del segle XX, de configurar un estatut d'autonomia en principi per a les quatre regions bascoparlants del sud i després per a les tres regions bascongades. Aquesta va cristal·litzar per fi a les terres no conquerides per l'exèrcit de Franco (principalment Bizkaia, amb Bilbao com a capital d'Euskadi). En 1936, Jose Antonio Agirre, forma el primer Govern Basc i és primer Lehendakari d'Euskadi en plena guerra civil espanyola. El dilluns, 26 d'Abril de 1937, es duu a terme el bombardeig de Gernika per l'aviació nazi a petició de Franco. Més, com a atac a un sentiment (l'arbre de Gernika és símbol de les llibertats basques), que per ser Gernika un enclavament estratègic. El lehendakari Agirre declara unilateralment l'estat basc independent. Dies després, finalitza l'estat d'Euskadi per la victòria militar del Franquisme. Franco declara a Bizkaia i Gipuzkoa províncies traïdores. Hi ha més de 50.000 morts i 200.000 exiliats bascs. Donant començament a una etapa en què la població bascoparlant durant quaranta anys viu sotmesa a la prohibició de la seva llengua, de la seva cultura, i de l'ensenyament en llengua basca a les ikastoles (escoles a què s'imparteixen les matèries en euskara), condemnant a l'analfabetisme en la seva llengua materna a tota la població euskaldun, que haurà d'aprendre i viure ràpidament, en una llengua i una cultura castellanes, que només havien existit a les ciutats basques, sud d'Àlaba i sud de Navarra, però que a la resta es desconeixien completament. Tots els llibres escrits en euskara i les ikastoles (escoles) van ser cremades, i es va donar càstigs exemplaritzants a part de la població bascoparlant perquè l'aprenentatge del castellà anés més ràpid. Quedant lliures d'aquesta repressió cultural, els bascs de les ciutats, sud d'Àlaba i els navarresos meridionals per als quals el franquisme en ser castellanoparlants, va ser semblant al de la resta dels espanyols. El règim franquista va ocasionar la pèrduda del sentiment d'espanyolitat de gran part de la població basca, el que va fer arrelar el nacionalisme basc i l'independentisme, uns sentiments que eren minoritaris abans de l'arribada de Franco.

En 1959, neix ETA, Euskadi Ta Askatasuna (euskadi ta askatásuná, Euskadi i la llibertat), organització armada que va sorgir per a lluitar contra el franquisme i que després de l'arribada de la democràcia roman utilitzant la violència per a aconseguir els seus fins polítics al marge de vies democràtiques, uns fins polítics entre els que està la consecució del dret d'autodeterminació, exercitar aquest dret i aconseguir la independència del País Basc, la seva unitat territorial i posterior establiment d'un estat socialista basc. Utilitza l'extorsió a empresaris per a el seu finançament, l'assassinat de membres dels principals partits polítics espanyols, de les Forces de Seguretat de l'Estat i de l'Exèrcit, així com la coacció, per a imposar un canvi en la constitució espanyola que possibiliti la introducció del dret d'autodeterminació en aquesta carta magna.

Arribada de la Democràcia, Estatut de Gernika i Llei del Millorament Foral Navarrès

Mort el General Franco en 1975 i instaurada la democràcia, després de diferents vicissituds entre els partits de Bascongades i Navarra, a l'hora de consensuar un estatut unitari per a Àlaba, Bizkaia, Gipuzkoa i Navarra; i encara que en la transició la força majoritària a Navarra, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), era partidària de la unió de Navarra i Bascongades en una única comunitat autònoma (de fet, el partit socialista a Navarra s'anomenava igual que a Bascongades, Partido Socialista de Euskadi). Donada la negativa radical d'una minoria representada en aquella època per la dreta de Navarra a estar units a les regions bascongades, el PSOE, es va veure forçat a plegar-se a les exigències, amb l'objecte de no posar en perill la complicada transició a la democràcia a Espanya, per un tema tan espinós com el de la unitat política de la població bascoparlant. D'aquesta manera, la comunitat autònoma basconavarresa amb capital a Pamplona es va fer impossible, sorgint dos estatuts, el de Gernika, que aglutina a les regions bascongades i la Llei del Millorament Foral Navarrès, que engloba només a la regió de Navarra.

Mentre a Bascongades es va fer un referèndum en què l'Estatut de Gernika va ser aprovat majoritàriament per la ciutadania bascongada. A Navarra al contrari, no va haver-hi cap referèndum per a aprovar el seu autogovern. Intentant evitar d'aquesta manera, el debat suscitat en la societat navarresa per a una possible integració junt amb les altres regions meridionals de cultura èuscara en una mateixa entitat política basconavarresa. L'autogovern navarrès, per tant, va sorgir de l'augment del sostre competencial de la Diputació Navarresa, ja existent en l'època franquista, a través de la Llei del Millorament Foral Navarrès.

En les dècades dels setanta i vuitanta es genera la guerra bruta per a lluitar al marge de la democràcia i de l'estat de dret contra ETA. Aquestes organitzacions van ser principalment el Batallón Vasco-Español (creat en els governs de la UCD) i els Grupos Antiterroristas de Liberación, GAL (creats en els governs del PSOE). Unes organitzacions que assassinaven membres d'Herri Batasuna (braç polític d'ETA) i activistes o refugiats d'ETA que es trobaven al País Bascofrancès o Iparralde. Unes organitzacions armades integrades per mercenaris i membres de les Forces de Seguretat de l'Estat espanyol [Guàrdia Civil, Policia Nacional i Servei d'Intel·ligència espanyol (CSID)], que es finançaven a través dels fons reservats del Ministeri de l'Interior. Membres de les forces de seguretat franceses van col·laborar activament en la guerra bruta contra ETA, amb l'objectiu que la violència independentista no s'estengués al territori basc pertanyent a França (Iparralde).

Es dóna començament a la dispersió dels presos d'ETA per presons espanyoles, dispersant-los a milers de quilòmetres del País Basc, anant en contra de la legalitat vigent, a través de la qual el reu ha de complir la seva condemna prop dels seus familiars. El govern espanyol pren aquesta resolució, amb l'objecte d'allunyar-los de les pressions del nucli dur de l'organització, que possibiliti que els activistes renuncïin a la lluita armada i es reinserixin en la societat. Aquesta dispersió dels presos, no sols va en contra de la legalitat espanyola i europea, sinó que ocasiona que es castigui els familiars dels empresonats, que han de recórrer milers de quilòmetres per a poder estar amb el seu familiar durant un breu espai de temps.

Si bé en l'actualitat persisteixen denúncies de tortures a comissària a membres d'ETA, algunes de les quals resulten desgraciadament verídiques, i episodis aïllats no aclarits de possible guerra bruta. Afortunadament, tant el Batallón Vasco-Español com els GAL van deixar d'actuar fa molts anys, al contrari ETA, segueix actuant, negant-se a escoltar a la gran majoria de la població basca que vol viure en pau i aconseguir els seus objectius polítics siguin del tipus que siguin, utilitzant exclusivament vies pacífiques i democràtiques.